26/12/2023

Els mòbils són els pares

4 min
Un telèfon mòbil rebent la notificació del simulacre d’emergència.

BarcelonaParlo com a tecnòleg apassionat per les relacions entre persones i tecnologia, però també com a pare preocupat. I no estic sol. No fa gaire s'ha començat a formar un tsunami que canviarà una sèrie de coses: principalment, la introducció i l'ús dels telèfons intel·ligents en la vida dels menors.

Respecte a la tecnologia, les famílies ens enfrontem a dos problemes principals: la seva manca de neutralitat i el nostre propi desconeixement de l'ús que se'n pot fer, dels perills i avantatges que comporta, etc. El primer problema l'explica la filòsofa Marina Garcés: "El problema no és la tecnologia, sinó qui la crea i des de quins interessos". I el segon implica un exercici d'humilitat. Les tecnologies, i especialment les digitals, ens superen a tots.

L'evidència científica mostra resultats sobre efectes negatius de l'ús dels mòbils: addicció, problemes d'atenció, estrès, depressió, un augment important d'intents de suïcidi per la pressió de les xarxes socials, etc. Amb tot, no crec que el problema siguin els mòbils, sinó els telèfons intel·ligents (smartphones). Els problemes no estan relacionats amb les trucades o els missatges (SMS), sinó amb l'accés a continguts i serveis inadequats o a aplicacions que estan prohibides per a menors de setze anys (per exemple, WhatsApp). Sí, l'ús de WhatsApp està prohibit a la Unió Europea abans dels setze anys. Per què els nostres joves el fan servir?

Així, els dotze anys són l'edat de pas de primària a secundària, fet que implica un augment d'autonomia en els menors, que sovint comencen a anar i venir "sols" de l'escola. Sembla justificat donar-los un mòbil. Això ens aporta un sentiment d'acompanyament, de seguretat. Però el que els donem normalment és un mòbil, una càmera, una llanterna, una calculadora, un processador de textos, una botiga virtual, una botiga d'apostes, totes les xarxes socials que se'ns acudeixin (i les que ni tan sols sabem que existeixen), videojocs, un navegador amb accés a tots els continguts que hi ha a internet, etc.

I vosaltres direu: "Per què m'explica això un tecnòleg?". Perquè sé què hi ha darrere de tot això. I també ho saben tots els tecnòlegs que treballen en companyies capdavanteres de Silicon Valley i que porten els fills a escoles on no hi ha tecnologies digitals (el que solem anomenar pantalles) i retarden al màxim l'accés dels infants a aquestes tecnologies. Sense ser tan radicals, a casa meva intentem fer el mateix: sabem què s'amaga darrere dels accessos gratuïts, els m'agrades, l'estatus a la xarxa, la imatge retocada idealitzada i normalitzada, els scrolls infinits, els micropagaments, les notícies falses (fake news), els pay to win (pagaments per guanyar), les loot boxes (caixes de botí), la black hat gamification (ludificació fosca), la facilitat per evitar restriccions, els usos més comuns de les IA generatives (com ara despullar un amic o fer un vídeo fake pujat de to), etc.

Les famílies han començat a treballar pels seus fills: s'estan organitzant. La idea de partida és retardar la compra del mòbil fins als setze anys i demanar regulació sobre aquest tema. Com més famílies siguem, millor. Toca treballar pels nostres fills. Compartiu-ho. Que es parli del tema.

I, mentrestant, què podem fer?

  • Les famílies que ja arribin tard perquè els fills ja tenen mòbil, però que vulguin corregir aquesta situació, poden parlar amb la resta de famílies de la classe i amb els seus fills a fi de valorar canvis: què passaria si canviéssim, encara que només fos durant el dia, el telèfon intel·ligent per un mòbil (és a dir, un aparell que només truqui i enviï SMS)? A més, si els fills fan servir aplicacions que no són adequades per a la seva edat, s'haurien de plantejar eliminar-les.
  • A les famílies que tinguin fills molt petits i que facin servir excessivament les pantalles per relaxar-los, perquè juguin o fins i tot perquè no molestin, els donaria una bona notícia: l'addicció que puguin tenir els fills a aquests dispositius es cura amb quinze dies d'abstinència.
  • Les famílies que encara hi siguin a temps es poden unir a la resta: poden compartir la informació a fi de retardar, conjuntament, l'arribada del telèfon intel·ligent a la vida dels joves. Així mateix, hem de treballar per una legislació que reguli l'ús d'aquests aparells.
  • A les escoles d'educació infantil, zero mòbils.
  • Als instituts de secundària, res de demanar als estudiants que treguin el mòbil per fer un Kahoot!, una cerca a internet, etc. A més, és discriminació cap als alumnes que no en tenen.
  • Però amb les prohibicions arreglem el problema? A la llarga, no ho crec. Normalment, els problemes d'aquesta mena es resolen mitjançant l'educació, la formació i el fet de saber què tenim a les mans. Això afecta les famílies, els centres educatius i les institucions.

Finalment, per tancar el cicle i que tot això funcioni, cal un últim esforç de partida per part de tothom. També ens toca a les famílies reduir l'ús dels telèfons intel·ligents, de les xarxes socials, dels grups de conversa, etc. Si els nostres fills ens veuen constantment enganxats a la pantalla, el missatge que els enviem és contraproduent. Aquí suggereixo la lectura d'un altre tecnòleg, Cal Newport, que ens pot donar idees: Digital minimalism: choosing a focused life in a noisy world. I, sobretot, fem un esforç. Per ells i per nosaltres. I jo el primer.

Director dels Estudis d'Informàtica de la UOC
stats