El 'misteri' de la Julieta: "No s'assembla a ningú"

Sabadell"Crec que la Julieta no se m’assembla gens. El gran misteri és a qui s’assembla: no s’assembla a ningú!", explica Laia López Arboleda de la seva filla. Tampoc al seu pare, Álvaro Negrón, que és peruà. "Sempre parlem del gran misteri de la Julieta perquè té unes faccions molt curioses que, a priori, podria semblar que provenen de la banda del Perú. La gent, d'entrada, no saben que té un pare del Perú, però quan ho saben diuen: "Ah, d’acord". Però després veus l’Álvaro i, justament, no té cap facció de la Julieta d’aquestes que podrien ser més exòtiques", afegeix.

A diferència dels pares, la Julieta té la pell i els ulls fosquíssims, la cara rodona, una constitució robusta i trets orientals. "Som totalment diferents, però molta gent diu que ens assemblem. Tenim una mateixa manera de moure’ns, d’expressar-nos, de parlar, perquè convivim i se’ns enganxa tot".

Això d'assenyalar la semblança física o no entre pares i fills ha passat sempre, però el context social ha canviat. A la loteria genètica, s’hi han afegit fenòmens com la reproducció assistida amb donació d’òvuls o d’esperma, l’adopció de tota la vida i tot el ventall de les noves formes de família.

És innegable que els testos s’assemblen a les olles. "És la combinació de la meitat de gens materns i la meitat de gens paterns, que genera un individu nou, que no és exactament igual a cap dels dos progenitors, però que té característiques semblants a tots dos", explica el director de la càtedra de neuroeducació UB-EDU1ST de la Universitat de Barcelona, el doctor David Bueno. Aquesta similitud –remarca– facilita que els pares cuidin els fills biològics: "Aquest reconeixement facilita que els protegeixin, que els alimentin, i aquesta part de reconeixement físic hi té molta importància. I, òbviament, això afavoreix que no els rebutgin, que els considerin ja, directament, com una part integrant de la seva pròpia biologia". Una semblança que va més enllà del físic: "Tenim uns 8.000 gens que actuen dins del cervell i que també estan condicionant –no determinant, però sí condicionant– els nostres comportaments, les nostres capacitats cognitives, la nostra vida mental".

La feina de les neurones

En el costum dels fills d’imitar els pares, no tot són els gens: també se n’ocupen les neurones. "D’això –revela Bueno–, s’encarrega la plasticitat neuronal, la capacitat que tenen les neurones del cervell de fer connexions noves per anar emmagatzemant informacions, experiències noves, i les neurones mirall, que ens permeten imitar allò que veiem a les altres persones, i els referents de qualsevol infant són els seus pares". Les neurones mirall, indica, gairebé ens obliguen a fer aquesta imitació i l’objectiu biològic seria que, si els pares han sobreviscut amb aquests comportaments, nosaltres també sobreviurem. "És clar que la biologia –adverteix– no té en compte, de vegades, que la cultura canvia molt ràpidament". I que, a més, no l’atrapa. "Ara imitar segons què dels pares potser no és del tot avantatjós, però la nostra biologia continua funcionant d’aquesta manera i, suposant que hi hagi canvis evolutius, estem parlant de dotzenes de milers d’anys".

L’instint –el més bàsic– continua pesant malgrat el canvi cultural, i molt: "Si tu reconeixes la teva descendència, que són els que han heretat els teus gens –remarca Bueno–, els protegiràs, els cuidaràs, els alimentaràs i, per tant, estaràs afavorint que aquests gens que tu tenies, que ara han passat als teus fills, passin, també, als seus descendents. Això és un aspecte purament instintiu". Complementat, això sí, per la raó: "En una situació en què hi ha moltes segones parelles amb fills d’altres persones, fills adoptats, aquesta distinció, aquest reconeixement, té una altra dimensió més cerebral, més mental, més reflexiva que no pas instintiva". I afegeix que la gran diferència que tenim les persones respecte a la resta de mamífers és que no només tenim instints i també ens guien, sinó que, a més, hi podem afegir tota una part reflexiva que ens fa veure les coses, és una òptica diferent, i això inclou també aquesta òptica emocional de vincle amb els descendents.

El paper del pare

El parentiu no és només una qüestió genètica ni s’acaba amb la construcció de vincles amb els fills biològics o no, sinó que traspassa les parets del domicili familiar: és, també, una narrativa social basada en la semblança i que es construeix a fora. La professora del Departament d’Antropologia de la UAB i investigadora del grup de recerca AFIN, la doctora Bruna Álvarez, destaca el paper que hi té el pare: "Qui ha de legitimar que els fills són part d’ell és el pare; normalment, la mare, quan és per naixement, no cal que ho legitimi. Llavors, no és que dues persones s’assemblin tant sí com no i sempre s’assemblin, sinó que és una interpretació social de qui es pot assemblar a qui; en aquest cas, els fills i els pares". Tant si hi ha vincle genètic com si no, assegura que la convivència genera semblança. "Fins i tot hi ha hagut casos de famílies adoptives interracials que han anat pel carrer i els han dit "Ostres! Aquest infant s’assembla molt a vosaltres" i, en canvi, no hi ha genètica pel mig".

L’antropòloga subratlla que, en la reproducció assistida amb donació d’òvuls o d’esperma, passa precisament el contrari: "Es reïfica [s’objectiva] el parentiu centrat en la genètica i en la suposada semblança física, que és totalment imaginada". Segons la llei de reproducció assistida, primer, la donació és anònima, i, després, la recepció de gàmetes està regulada perquè el donant s’hagi d’assemblar fenotípicament a la mare, a la que gesta. "Això genera moltes situacions complexes i s’estan produint semblances molt centrades en la persona que gesta i no en l’altra". Una situació, amb tot, que la tecnologia ja resol perquè ara hi ha molts d’aquests matchs entre material genètic donat i les persones que el reben que es fa amb processament d’imatge. "Aquí, però, falta una mica de recerca per veure com funciona, però fins fa uns anys era una persona davant un ordinador mirant fotos d’unes i d’altres i veient a veure quina s’assemblava més a l’altra". A ull.