José María Toro: "Un mestre ha d'evitar l'error de voler ocupar el lloc del pare"

BarcelonaUn mestre ha d'evitar cometre l'error de voler ocupar el lloc del pare. Un pare adoptiu pot exercir més o menys influència, però de pare només n'hi ha un. Això va ser una cosa que vaig tenir molt clara amb el fill de la meva parella. I durant els anys de docència sempre vaig considerar que havia d'honrar el pare i la mare de cada alumne, independentment de les seves limitacions, inclús d'errors o irresponsabilitats que poguessin cometre, per grossos que fossin.

Mestre i pare adoptiu d'un mateix nen.

— Es pot dir que vaig enamorar abans el fill que la mare.

Explica-m'ho.

— Les coses van anar així. La Maria i jo treballàvem a la mateixa escola, però ella duia el fill a una altra escola. Un dia que a l'altra escola feia festa, em va demanar si el fill podia estar-se a la meva classe i li vaig dir que sí. Durant l'hora del pati, ella em va venir a trobar: "Saps què m'ha dit el meu fill? Que vol estar en aquest col·legi i amb aquest mestre". Així que des de segon fins a sisè de primària vaig fer de mestre del nen i també em vaig convertir en la nova parella de la seva mare.

Devia ser un moment delicat.

— Sí, però quan la relació es va concretar, vaig aconseguir seguir mantenint bona relació amb el pare. De fet, en aquella època compartíem molts moments tots quatre: el nen, la seva mare, el seu pare i jo. A la gent la sorprenia aquesta relació. A vegades estàvem dinant els tres adults i el nen s'acostava i feia petons al pare i a mi m'abraçava. Això em va ensenyar que els fills tenen una capacitat sorprenent d'assimilar les coses i d'adaptar-se a noves situacions, sempre que els adults que els envolten tinguin una certa estabilitat i es comportin amb ordre i coherència.

I el nen, com ho va viure?

— Jo era conscient que vivia una mescla d'emocions, a vegades contradictòries. És clar que m'apreciava, però, al mateix temps, jo no deixava d'estar ocupant el lloc del seu pare. Un cop vaig voler-li dir expressament que era conscient que ell sentia coses oposades i li vaig dir que jo ho comprenia, que ell no s'havia de sentir culpable, que era normal. Vaig legitimar aquella contradicció. La meva condició de mestre em va ajudar a tenir sempre amb el noi una actitud extremadament respectuosa. El respecte implica claredat per veure les coses, per reconèixer i acceptar els espais de cadascú. La paternitat també va afectar la meva feina de docent.

Com?

— Em va fer guanyar prudència, delicadesa, pulcritud i diligència. Em va ensenyar a ser més curós i va impregnar tot el que feia d'un amor incondicional.

I què passa quan les coses es torcen? Al cap dels anys, quins han estat els recursos més afectius?

— En el llibre explico que cal educar sense pressa perquè l'objectiu no és arribar abans sinó més endins. Per tant, quan un pare o una mare s'adona que el seu propi estat d'ànim no és el millor per encarar una situació, quan sent que s'ha trencat la connexió amb el fill, cal que s'aturi durant uns instants.

Aturar-se per fer què?

— Per capgirar la consciència cap al propi món interior. Aturar-se per reparar-se. Cal tornar al nostre centre, reconstruir el nostre modus de presència, la nostra postura corporal, la nostra actitud, les nostres emocions.

A vegades cal desencallar les situacions de manera més ràpida.

— Un altre recurs és l'humor. En qualsevol àmbit, el fet de riure facilita molt la comunicació i les relacions personals. L'humor és una mena de sisè sentit, una manera intuïtiva de percebre i de viure les coses. L'humor ens predisposa a incorporar una nova mirada sobre les coses i ens permet entendre allò que ens envolta de manera més oberta, ens permet descobrir coses insòlites, ens permet anar més enllà del que és obvi.

Acabem amb un tercer recurs.

— El contacte des de la tendresa. Avui hi ha una certa prevenció cap al contacte físic amb un nen. Hi ha por. Però educar sense tocar és gairebé impossible. La tendresa és el pont que connecta el cor de l'adult amb l'ànima del nen. Les nostres mans són una extensió del cor. Per això avui, sent avi, procuro que les meves mans i la meva mirada de tendresa sigui la manera com parlo als meus nets.