Així fa de mare
Criatures  /  Família 23/11/2022

Isabel Palà: “Les mares que vam parir en pandèmia vam tenir postparts en molta soledat, silenci i angoixa”

Periodista, escriptora i mare del Jan i el Biel, de 6 i 2 anys. Publica 'On s’amaga l’avi?' (Llibres Parcir) il·lustrat per Valentí Gubianas, un conte excel·lent per ajudar els nens petits a afrontar la mort d’una persona estimada.

3 min
221114 foto ISABEL PALAĖ creĖdit Marta RipolleĖs 2 2

BarcelonaEl segon fill va néixer en plena pandèmia. Les mares que vam parir en pandèmia vam tenir postparts en molta soledat, hi va haver silenci i una mica d’angoixa, fins i tot, i no vam tenir amb qui anar a fer cafès i compartir.

Com vas fer-hi front?

— Vaig formar part d’un grup de postpart online que va ser oxigen. Em vaig sentir molt acompanyada per un grup de dones valentes que, sense conèixer-nos físicament, vam fer molta pinya. La saviesa que es transmet de mare a mare és una joia. És l’empoderament del “tu pots”, “ho estàs fent molt bé”, “aquí estem, fent xarxa”. Això sumat a alguns consells clau com el de no escoltar tothom.

El consell de no escoltar consells...

— Després de llegir molt, d’escoltar i d’observar, me n'he adonat que a ser mare no te'n pot ensenyar ningú. Ni es pot escoltar a tothom, si no vols parar boja. Sobre el paper tothom és bo donant consells i pautes, però a la pràctica no tot és tan fàcil. L'error existeix quan hi ha acció i, per tant, errem. Ho fem tan bé com sabem i l'instint marca un ritme bo. 

 A vegades hi ha consells que semblen ordres.

— És increïble com la gent et dona consells absolutament adoctrinadors, a més, quan tu no els has demanat la seva opinió. Quan algú em diu “el que hauries de fer és…”, ja se’m tanquen les orelles. M’agrada escoltar els consells que neixen de la humilitat però sense jutjar. Dir “jo vaig fer això i em va funcionar, potser a tu et pot anar bé”. Els consells que es basen en un judici fereixen més que no pas ajuden.

Uneixes la maternitat amb la mort.

— La maternitat m’ha fet veure un fil invisible entre vida i mort. M'ha fet descobrir la fragilitat d'allò que tenim, la nostra vulnerabilitat. Com de poc que en sabem, de deixar anar. La meva àvia va morir just quan em vaig quedar embarassada del meu segon fill. Sempre he pensat, potser massa poèticament, que es van fer el relleu.

En el teu conte, expliques a un nen la mort d’un avi.

— Abans de publicar-lo van morir els meus últims avis i vaig compartir el conte amb el fill gran. Ell hi va connectar de seguida. No fa gaire, li vaig ensenyar el llibre acabat de sortir de la impremta i em va demanar llapis i paper. D’entrada vaig suposar que volia copiar algunes il·lustracions, però en realitat necessitava abocar emocions. Va escriure al besavi Rafel unes frases molt boniques i plenes de sentit, dient-li que estava content d’haver compartit amb ell tantes coses. Em va emocionar moltíssim que fes servir la paraula compartir.

Al final del llibre proposes consells per afrontar el dol: no amagar les emocions, ser sincers, compartir amb els fills rituals d’acomiadament.

— Amb el Jan ens va anar molt bé escoltar-nos, xerrar molt i fer-lo sentir lliure d’expressar com se sentia. Ens vam acompanyar mútuament. Els consells que apareixen al llibre van néixer d’aquest camí que vam fer junts. No sé si el vaig ajudar més jo a ell o ell a mi. Ell em va deixar l’espai per parlar de la mort d’una manera molt pura i transparent. 

Quins són ara els reptes?

— A vegades em costa ser i estar present perquè tinc mil coses al cap. Però justament els infants et fan baixar ràpid dels núvols. Una manualitat, una recepta a la cuina, un conte... són petites coses que et fan aturar el rellotge, deixar el mòbil i frenar. Són uns mestres de l’aquí i l’ara.

Què fas quan ja no pots més?

— Penso que les persones que cuidem han de cuidar-se i mimar-se també a elles mateixes. Només estant bé podrem aportar el màxim de nosaltres als nostres infants. Quan estic més descansada o amb vibracions més positives, les coses a casa també funcionen millor, per tant, les estones amb una mateixa són molt necessàries perquè la resta de l’engranatge funcioni correctament.

Tot parlant de la mort, podem acabar rient.

— Quan el Jan era més petit, va agafar el portàtil del seu pare i el va arrossegar per tot el passadís estirant pels auriculars, com si fos el típic cavall amb rodetes. Ara ens fa riure molt, però llavors no va fer tanta gràcia. Un altre dia, érem a la banyera inventant una història de pirates. Jo seré el Barba-roja, vaig dir. I el Jan va respondre, doncs jo seré Barba-coa.

 

stats