Una mare de família catalanosenegalesa: "M'estic trobant el mateix racisme que patia de petita amb els meus fills"

MataróL'àvia Dolors ens obre la porta del seu apartament a peu de carrer, a Mataró. Després apareixen, des de l'apartament contigu, la Bintou Jarju i els seus fills, l'Arlet i el Sam, de 12 i 10 anys respectivament, amb cara d'haver anat a dormir tard. Són Santes i la ciutat està de festa. El Sam és a la colla de diables, i l'Arlet gaudeix més amb els concerts, m'expliquen. Durant la sessió de fotografies per al nostre reportatge, trets físics diversos componen les imatges: la Dolors és més aviat baixeta i blanca de pell, mentre que la seva filla Bintou i els nens —que són catalanosenegalesos— tenen la pell negra i són tirant a alts. ¿Com és que encara ara recauen tants prejudicis sobre unes diferències tan naturalitzades en aquesta família?

"Ara, amb 46 anys, m'estic trobant amb els meus fills les mateixes situacions que patia jo de petita. Ahir vam anar a Santes i pots comptar amb els dits d'una mà els infants afrodescendents que hi ha. Tenim un elefant al menjador i ningú ho està entomant tenint present la grandària que té. Als que tenim eines i reconeixement legítim per formació o per experiència personal se'ns escolta a mitges. En certa manera s'han aconseguit progressos, però ha fallat alguna cosa. Estem parlant de nets de migrants. Les nostres veus, on són?", diu la Bintou, que fa el seu activisme quotidià a través d'un grup de WhatsApp de famílies que eduquen infants afrodescendents. "És el nostre espai, on compartim el que ens passa i, quan passen coses, anem a parlar amb qui calgui".

Toc d'alerta als mestres

"«M'és igual si sé pronunciar el nom d'aquest nen, és molt difícil. No li podien haver posat Jaume?» Aquest comentari sincer i potser inoportú d'un mestre desprèn com a mínim una manca important de sensibilitat i de consciència". La Bintou està especialment familiaritzada amb el sector educatiu des de fa 20 anys. Una de les seves tasques professionals actuals és acompanyar els docents i, com a tot arreu, s'hi troba racisme. "Si tens alumnes musulmans a l'aula, no dic que hagis de ser expert en el tema, però alguna cosa has de saber", opina la Bintou. Avui dia no hi ha excusa: hi ha vídeos, bibliografia i professionals especialitzats com ella.

"M'he d'acostumar que aquesta nena que porta henna no em molesti. M'he d'acostumar que aquesta nena, com que a casa seva hi ha unes espècies determinades, faci una olor diferent de l'olor de colònia Nenuco. Aquesta és la mare dels ous", sentencia la Bintou, que considera que hem fet un procés social a mitges, però que en el terreny personal encara queda molt de camí a recórrer. Una situació que requereix formació (diu furgant l'aire amb el dit). Es refereix a posar el focus en el privilegi blanc: "Tu també tens una responsabilitat quan et penses que ballo molt bé no sé què, o t'imagines que toco molt bé el djembé perquè m'estàs veient amb un color determinat. ¿Com em toca a mi això? Però, i a tu, com et remou?". I reivindica que calen polítiques d'habitatge, polítiques econòmiques i polítiques educatives: "Quanta gent tenim diplomada i llicenciada als països d'origen que està fent feines no qualificades? Això no dignifica i pot ser una llavor d'exclusió i racisme".

La llengua és un dels pals de paller de la identitat i les hores baixes del català també demostren que hi ha alguna cosa que no va bé. "Per l'aspecte físic, em parlen en castellà. Ja n'estic cansada. De qui és la responsabilitat?", es pregunta retòricament. Aquí el Sam hi posa cullerada. "Un dia anàvem parlant amb l'Arlet i una senyora ens va dir «Oh, sí, molt bé, parleu català»". "Ahir era dalt d'un lloc i un fotògraf em va dir: «¿Puedo subir un momento?» I jo li vaig contestar: «Sí, sense cap problema». I es va quedar parat..." . En té un munt, d'anècdotes, ho viu en el seu dia a dia.

Conviure és conèixer

La Dolors, que va arribar de Jaén quan tenia nou mesos, compara aquestes discriminacions amb les que va patir la seva mare —la mestressa per la qual cosia deia que era molt polida, "tot i ser andalusa"— i atribueix el racisme a la falta de coneixement: "Una societat no es coneix si no es conviu". Ella ho sap de primera mà. Va conèixer el seu marit, el pare de la Bintou, per casualitat en una excursió al Liceu. "Va ser un culebrot", diu emocionada. Recorda com als anys 80 la gent quedava parada quan entrava a la seva botiga en veure el seu marit, un dels pioners en l'associacionisme antiracista mataroní i referent de la comunitat senegalesa i gambiana, que va morir el 2020. Com que la Dolors sempre havia tingut "una tendència revolucionària" i "no tolerava les injustícies" —a la fàbrica tèxtil sempre estava al capdavant de les vagues—, va ploure sobre mullat. Ja ho deia el pare: "Si no canvieu la llei d'estrangeria, tindreu un gran problema, que se us n'anirà de les mans". Només cal veure les agressions a Torre Pacheco i l'auge de la ultradreta, comentem mentre els nens juguen a un joc de taula. És evident que la infància i l'educació de la Bintou "entre manifestacions, reunions i trucades intempestives" van marcar el seu caràcter incombustible.

Fa només uns mesos que la Bintou, el Sam i l'Arlet viuen al mateix edifici que l'àvia. Van prendre aquesta decisió tenint en compte que la Dolors vivia sola en un habitatge poc adaptat per a la seva edat. Això també li permet fer més d'àvia i encarregar-se dels dinars de tant en tant. A més, tenen una terrassa bonica, on el Sam i l'Arlet poden jugar a futbol. Ella començarà a jugar a esport federat. "Ara obrim un ventall. Cada vegada que surts de l'espai conegut hi ha riscos de violència que es manifesten de diferents maneres", apunta la Bintou.

Un "tinc gana" del Sam ens treu de les profunditats d'una conversa que vol salvar el món de les urpes del racisme. La Bintou i els nens m'acompanyen un tros de camí. És una tradició diolà, l'ètnia senegalesa de la família del pare, que ha volgut recuperar darrerament en la reconstrucció permanent d'una identitat múltiple: "Ho fem quan rebem bones notícies".