El papa fa d’alcalde

En fa -d’alcalde-, però insisteix que no n’és pas: Juli Fernàndez Olivares, de 39 anys, defensa que el verb ser només correspon a les seves dues condicions permanents: farmacèutic i, sobretot i per duplicat, pare. “Estem esperant el Juli, però no sé si ve amb barca o amb què ve”, bromeja la seva dona, Anna Farriol Pérez, de 38 (gairebé 39), mestra. L’Ona, de 20 mesos, se li llança als braços al vestíbul de l’escola bressol, que sí, com totes, té un nom diminutiu. El llogater de la vara de la cinquena ciutat del Principat, la més gran amb alcalde d’ERC ( ercalde, amb perdó), apareix a la guarderia xop fins al moll de l’os. Hi ve a recollir la filla quan pot. Però abans ha passat pel col·legi del Pau, el gran, de sis anys, amb qui comparteix fesomia i, ara, mullena, i que de gran vol ser egiptòleg i paleta. L’Ona plora: no vol anar-se’n; els pares la calmen. Marxem. Plou, encara, i el trànsit se’n ressent.

“Tinc un fill, una filla i una dona preciosa. Encara no tinc ni l’estat ni la ciutat que voldria, però treballo per fer-ho. Alcalde de Sabadell”, s’autoretrata el Juli a Twitter (i Instagram). Aquest reportatge neix, precisament, d’un tuit del primer tinent d’alcalde de Badalona, Oriol Lladó, davant la publicació d’un reportatge semblant, 'Mare electa', arran de la maternitat de la regidora de la Crida Míriam Ferràndiz, del govern Fernàndez; piulava Lladó: “Estaria bé una segona part d’aquest article amb el títol: «Pare electe: política versus paternitat» ;-)”. Fins i tot els noms de la botiga de bicicletes amb bar restaurant on la família berena amb el Criatures (Escapa i El Tourmalet) transmeten gesta i parèntesi: disposem d’una hora escassa perquè l’alcalde haurà de marxar al cap de tres quarts per un canvi d’agenda in extremis que l’Anna, per cert, ignorava.

El fet polític era incert; el biològic i la simultaneïtat de tots dos, previsibles: “Tot ha sigut planificat, tant els nens com l’alcaldia”, remarca ella, sarcàstica. L’arribada del Pau ja va coincidir amb una altra fita política: “El procés de naixement va ser el dia de la manifestació del 10 de juliol del 2010”, recorda el Juli, i l’Anna rebla: “La feina es va fer el dia assenyalat”. Algunes frases les construeixen, a mitges, ell i ella. Quasi sempre seriós, de vegades parla el pare; altres, no gaires, l’alcalde.

Les dues paternitats, comparades. L’Anna reacciona a la pregunta amb sorna: “Són del mateix”. Juli: “Quan hi va haver les eleccions el Pau tenia sis mesos i havien sigut sis mesos en els quals em vaig dedicar a fer campanya per a les municipals del 2011. Com que no vam entrar [a l’ajuntament], vaig tenir tres o quatre mesos per estar plenament amb ell i amb l’Anna. A més, l’Anna estava de permís de maternitat; per tant, aquella època recordo que vaig poder gaudir-ne molt. Ara bé, dos mesos abans de tenir l’Ona, vaig tenir una ciutat”. Anna: “Tenim família nombrosa”. Juli: “Som molts, ara”. 210.000.

COINCIDÈNCIA PREVISTA

“Amb l’Anna havíem parlat que això, al final, era un projecte que sabíem que podia tenir afectacions no només en la meva vida”. Anna: “L’alcaldia ha sigut una miqueta de rebot. És com si en vols tenir un i et surten trigèmins”. Juli: “No, però sí que ens havíem plantejat que ens podíem trobar amb aquesta situació”. Anna: “Home, sí, perquè et presentes per ser alcalde. L’avantatge de l’any passat, per això, és que vaig estar de baixa de maternitat; per tant, a tu t’ha anat bé que, com a alcalde, també, la casa estigués més coberta”. Juli: “Sí, això, perquè, al final, fer d’alcalde són 24 hores, set dies a la setmana, 365 dies a l’any, i, quan ho fas per primera vegada, evidentment, encara tens més sensació d’haver-hi d’abocar totes les hores que puguis”.

DISPONIBILITAT PERMANENT

“La dedicació és plena i exclusiva, que no només vol dir que hi dediquis moltes hores, sinó que, en moments en què potser penses que estaràs amb la família, de cop et sona el telèfon i has de dir que te’n vas. Això ens ha passat alguna vegada”. “Moltes”, salta el Pau. ¿Et sap greu disposar de poc temps per al clan? “Sí, home, esclar”. Anna: “El fet que pugui anar a buscar el Pau a l’escola un dia, sí que és un extra, una cosa xula”. Pau: “Han sigut quatre dies”. Juli: “Intento trobar alguns espais”. Anna: “No té sempre el mateix horari; per tant, és imprevisible, tot”. I ara el ritme creix: “A partir de la primavera, passen moltes més coses públiques a la ciutat”. L’Ona es manifesta. “Aquesta setmana han sigut quatre dies. N’hi ha d’altres que no n’és cap”.

TRENCACLOSQUES LOGÍSTIC

Juli: “Els meus moments amb ells són sobretot al matí. Oi que us vesteixo, Pau? “Sí. A vegades”. “Què vol dir «a vegades»?” Anna: “Perquè, de vegades, ja ets prou gran i dius que te’n vas a vestir-te sol, i hi ha dies que estàs zombi i no te n’adones”. Juli: “I al vespre, si arribo d’hora, què fem? Llegim”. Anna: “També, si arribes més d’hora, ets molt de fer sopars”. Juli: “Hi ha dies que arribo molt tard a la nit, que ja dormen tots, i, l’endemà, marxo d’hora, al matí, que segueixen dormint, i, per tant, no els veig en dos dies”. Anna: “Però ara, últimament, ho portem una mica millor”. Juli: “I els avis hi ajuden molt, també. Avis i tiets i cosins i família... i amics. El meu pare ve cada dia, al matí...” Anna: “...a buscar el Pau per portar-lo al col·le, i la seva mare cada dia el va a buscar i el porta al col·le, i al migdia hi van a dinar”.

PARES POLÍTICS

Juli: “El mascle alfa en la política ha de tendir a la desaparició, i hem de poder tenir la capacitat de ser pares. Perquè jo soc pare i ho seré sempre; d’alcalde, en faig durant un temps, però tots els que han tingut fills saben que aquesta és la part, segurament, més important de la teva vida. El que passa és que, durant el temps que fas això, que és una gran responsabilitat, evidentment, hi dediques molt de temps, i ho faig de gust. Sí que hi ha moments en què penso: home, ells tampoc en tenen cap culpa, i has d’intentar trobar algunes estones, ¿oi, Pauete?” “Sí”. “I bé: hi ha vegades que, sobretot el Pau, que ja és gran, et diu coses”. Anna: “O, a vegades, comenta: «Ostres, és que em trobaré que el Pau tindrà tants anys» o «Arribaré a tants anys i no l’hauré gaudit»”. Juli: “Segur que hi ha dies que l’Anna em maleeix els ossos, perquè tothom té un mal dia, i quan el tens i l’altre no hi és, és normal. I hi ha dies que també penso: ostres, hauria de poder estar-hi més temps”. L’opinió pública exigeix més dedicació als fills a una política que a un polític. Sí, és sexisme. I quan l’home ho fa passa desapercebut: “En un polític home, no hi ha cap evidència que ho faci visible: o ho expliques o la gent no ho veu”.

FER DE PARE EN PÚBLIC

Anna: “Molts cops em diuen «l’alcaldessa», «la primera dama», i jo els dic clarament: «No ho diguis, perquè he triat fer de mestra i de dona del Juli, però el fet que sigui alcalde és la seva decisió, no pas la meva»”. Juli: “Ella no té cap rol institucional, cap ni un, ni públic. Una altra cosa és que, quan hi ha activitats a la ciutat que són de caràcter familiar, també tenim la necessitat de participar-hi, i aquests moments, a vegades, també ens serveixen per conciliar”. L’Ona diu, ben clarament, “papa”. ¿I el fet que t’aturin pel carrer, al súper...? “No deixes mai de fer d’alcalde. És sempre”. Anna: “Has de sortir del país, em sembla, per deixar de fer d’alcalde. A les vacances sí que, realment, vas poder desconnectar”. Juli: “Sí. Però és que és una part de la meva vida normal; per tant, ells també viuen una part de la meva vida quan estem en família. Llavors, si sortim a passejar, ja sabem (oi, Pau?) que el Pau em diu: «Ja t’has parat tres vegades. Ets un xerrero». Però també s’ha de dir que, si la gent et veu amb els nens o en família, és respectuosa”.

SENSE DRET A CONCILIAR

“La conciliació en el món de la política és, segurament, igual de complicada que en qualsevol feina. Potser amb un afegit, si més no, per als alcaldes i la gent que ens dediquem al món local, que és que cada dia, a totes hores, estàs disponible”. Anna: “Molts actes i celebracions són al vespre”. L’Ona s’ha cruspit, quasi del tot, el croissant de sa mare. Juli: “Hem de fer un canvi estructural en els horaris laborals i en els horaris comercials, posant com a prioritat la gent i no tant l’activitat. També és veritat que el que s’espera avui dia d’un representant públic és que estigui sempre disponible i que sempre pugui estar a punt per resoldre el que hi hagi, però també hi ha un vessant de família, personal, del qual també tenim dret a gaudir, encara que sigui una miqueta”.

“¿T’enrecordes, Pau, d’aquell dia que anàvem en cotxe i em vas preguntar què volia dir ser exalcalde?” “Sí”. “Et vaig dir que, quan jo deixi de fer d’alcalde, seré exalcalde sempre, oi?” “Sí”. “I em vas contestar: «Això vol dir que no tindràs temps mai més per a nosaltres», oi?” “Ha! Sí”. Si bé el pacte de coalició estableix un relleu a mig mandat -al juny-, els quatre socis estan debatent, aquests dies, si Fernàndez continuarà o no fins al 2019. “Bé, això no és per sempre, segur, o sigui que..., i ell [el Pau], sí, ¿eh que sí?”

Pare intermitent, polític intermitent

Així s’etiqueta quan se li planteja l’ardu binomi política versus paternitat, i també admet que es veu obligat a practicar la “no conciliació”. “És un ara dels teus?”, diu que li diu l’hereu quan li promet que ara -ara- torna. “És un ara gegant”, se’n queixa el Pau. Però en etapes anteriors ha sigut un pare amb més temps per exercir-ne, i un professional del seu (altre) ofici: la farmàcia. És director general de Joventut amb el segon tripartit, després del qual ERC i ell mateix com a cap de llista es queden sense representació consistorial; cursa, llavors, un màster de màrqueting farmacèutic i, en acabat, tanca dotze anys i mig com a gerent de farmàcies i es converteix en cap de compres de la xarxa Ecoceutics. Al cap de dos anys escassos, deixa el nou lloc de treball per reprendre la carrera política, i -ara, sí- se’n surt, i amb escreix: Esquerra passa, en només quatre anys, de zero regidors a l’alcaldia. El mandatari hauria de deixar-la d’aquí dos mesos pel joc d’equilibris entre els quatre grups governamentals, però té força números (no tots) d’estar-s’hi, almenys, dos anys més.

POLÍTICA EN ESTAT PUR

“El millor que li pot passar a algú que es vulgui dedicar a la política és ser alcalde de la seva ciutat. Segur que no és el més còmode, però sí que és la tasca en què et pots sentir més útil i en què pots veure més que transformes coses. També hi ha coses que t’adones que no canviaràs, que tu voldries canviar molt ràpid i que triguen molt. I t’adones que aquella situació és injusta, però has de tenir, també, una capacitat de resistència a la frustració”. Li truca el primer tinent d’alcalde.

Quan penja, reflexiona: “Hi ha una altra cosa de la família que no es té mai en compte: ser fill. Tinc pares i tinc sogres, i també es mereixen un espai de cura, d’amor o del que sigui, i aquesta part encara està més oblidada”. Anna: “No només ha renunciat a casa: ha renunciat a la família com a fill, i com a amic. Ara et venen amics que et diuen: «Fa que no et veig el pèl...!»”

CONTRACTE TEMPORAL

I si et fan primer conseller de Salut d’una hipotètica República Catalana? “Podria ser, però el meu compromís amb la ciutat és, com a màxim, de dos mandats, i això està signat perquè crec que és bo que hi hagi relleus, però també és veritat que a mi m’agrada molt el sector privat. Vaig estar quatre anys a la Generalitat, vaig tornar al sector farmacèutic, ara estic fent això, i estaré encantat de fer-ho tot el temps que la gent consideri que ho he de fer, però jo soc farmacèutic i faig d’alcalde, soc pare i faig d’alcalde”. “Intento no perdre’m cap moment que, per als meus fills, sigui important; sobretot, el Pau, que fa teatre, per exemple, i, quan estrena, hi soc sempre. O bé -continua- a les festes populars que fan procuro ser-hi, igual que a les reunions de tutoria. Són coses que prioritzo”. Quatre dies després, l’Ona es posa malalta, i el seu pare fa un forat a l’agenda per poder dur-la al metge i quedar-se amb ella mentre l’Anna és en un curs. Ser pare, fer de pare.

Llums i taquígrafs contra l'ombra de Bustos

Juli Fernàndez encapçala, des del 2015, un experiment autodenominat Govern de Transformació que compta amb el suport d’una sopa de lletres quadripartida d’esquerres. La coalició sabadellenca s’ha proposat el repte de restituir el prestigi i el lideratge de la cocapital vallesana i la credibilitat del consistori un cop morta i enterrada l’era Bustos. Malgrat el cas Mercuri, els socialistes van tornar a quedar primers, però empatats a 12.000 vots amb la marca local dels comuns, segona, i amb els republicans, tercers, dues forces que ara governen amb la Crida per Sabadell (aliança de l’Entesa i la CUP) i Guanyem Sabadell (escissió d’EUiA). En dos dels tres principals “municipis del canvi” del Principat, doncs, l’alcalde ha tingut el segon fill (Fernàndez a Sabadell i Ada Colau a Barcelona), en ple mandat; al tercer, Badalona, Dolors Sabater és mare de dos nois més que adults.