Criatures 25/12/2020

La tribu educa o maleduca?

Les famílies porten les criatures per la llera d’un riu, però la societat les treu de mare. Aquesta és l’opinió que sostenen alguns pares que indiquen que la dificultat principal és el xoc constant entre el que es fa i es diu a casa i al carrer

Trinitat Gilbert Martínez
5 min
La tribu educa o maleduca?

El proverbi més estès en el món de l’educació assegura que la tribu (la societat) educa. Però ¿sempre és així? En una enquesta ràpida entre famílies, sense la intenció que en surti una radiografia científica però amb la idea de proposar un debat, hi ha opinions que sostenen que és el contrari. A la societat, en un sentit ampli -i que inclouria la família extensa-, també hi ha exemples de mala educació que xoquen contra les normes o l’ideari que la criatura rep a casa.

“La paraula maleducar no l’hem pensat, però sí que pensem que costa molt educar”, diuen els pares de l’Ona Rosselló Albà, l’Aina Caterina Albà i l’Àlex Rosselló (a la fotografia). “Nosaltres hem educat sense pantalles, i sense mirar dibuixos, per exemple, però ens ha costat déu i ajuda, perquè tenim la sensació que anem a contracorrent”, diuen. “Sense adonar-nos-en, en el moment que badem, l’Ona té un mòbil a les mans”. Surt la qüestió de les pantalles, però els pares n’afegeixen d’altres, en què ells dos com a pares coincideixen però es queden sols. “Nosaltres creiem que no li hem d’oferir xocolata, sucs i dolços, però en els berenars que compartim amb altres famílies l’Ona veu que en mengen, i per això hem acabat decidint que els divendres li hem de portar entrepans de crema de cacau”, diuen. El cas de la xocolata és una minúcia, però l’expliquen perquè si l’Ona hagués continuat més a prop d’ells, com fins ara ha estat, i sobretot com va ser durant el confinament, encara no n’hauria menjat.

L’Àlex i l’Aina Caterina assenyalen altres situacions amb què topen en el dia a dia. “Quan mengem, si ella no en vol més pensem que no li hem de dir frases com ara «no creixeràs» o «m’ho menjo jo i tu et quedes sense»”. És a dir, els pares volen situar-se en contra de pensaments amb què ells dos justament havien crescut i que no els agradaven. “Nosaltres hem acordat de dir-li: «Si no en vols més, i si vols, ho compartim, una mica m’ho menjo jo i la resta tu»”. Aquesta frase, que recull una manera de ser i d’acceptar la criatura, és difícil fer-la coincidir amb d’altres maneres de fer. “No volem educar amb la idea de la competició ni la de l’amenaça perquè hi estem en contra, no ens agrada”, diuen.

Ara bé, aquests principis tan clars que tenen, com que no els senten tant a l’entorn, i a més ells mateixos de petits van créixer “amb els contraris”, de vegades es troben que sense adonar-se’n no en fan cas. I quan tots dos s’adonen que han dit el que no voldrien dir, han fet una reflexió personal i li han dit a l’Ona que els disculpés. “Pensem que hem de reconèixer davant d’ella que ens hem equivocat, i llavors l’hi diem explícitament”.

El dia a dia els ofereix moltes altres situacions. “Ens hem adonat que, amb les criatures, els adults repetim uns clixés que a nosaltres no ens agraden”, comenten. Diguem-ho amb exemples: “Per què els hem d’obligar a fer petons? Per què no podem respectar que en facin quan vulguin? Quan no en fan, de seguida sentim frases com ara «em posaré trist perquè no me n’has fet cap»”. És a dir, els pares consideren que les criatures acaben suportant una pressió psicològica, “i uns xantatges i enganys”, insisteixen, per fets insignificants, com ara fer un petó.

L'Aina Caterina i l'Àlex es troba amb situacions on la seva manera d'educar l'Ona topa amb la dels altres

“Per què cal canviar les paraules del nostre llenguatge quan parlem amb ells?”, es pregunten l’Aina i l’Àlex. Tots dos han fet servir el vocabulari de la nostra llengua per parlar amb l’Ona. Però observen astorats com l’entorn li diu mam per aigua, txitxa per carn i peix, o piu-piu per ocell, en general. “Nosaltres li diem els conceptes com els designem tots, sense haver de fer cap canvi, perquè així ja ho aprèn, de manera que l’aigua és aigua, i el tall pot ser carn o peix, i ho entén”, comenten els pares, que afegeixen que dins del món de les expressions n’hi ha d’altres que ells consideren imprescindibles: ensenyar-los des de ben petits a dir sisplau i gràcies. “L’Ona era molt petita que ja deia gràcies quan li posàvem el plat a taula, i en el nostre entorn, qui l’escoltava, reia de sorpresa”, recorden els pares. “Per què no els hem d’educar en les fórmules de cortesia? Són les que es necessiten per viure en societat i nosaltres volem que les conegui des de petita”, diuen.

Per la seva banda, la mare, mestra i pedagoga Anna Ramis recorda una anècdota personal. “Quan els meus fills eren petits beneíem la taula abans de dinar i sopar junts. Quan van començar a anar a casa d’amics ens van demanar de no fer-ho si algun amic es quedava a menjar amb nosaltres, per no semblar «estranys». I el meu fill em va dir: «Nosaltres som estranys, oi, mare?». I jo li vaig contestar: «Som tan estranys com volem ser, i n’estem orgullosos»”.

SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA

Explicada l’anècdota, Ramis opina que és normal que les famílies pateixin pels missatges contradictoris que reben els fills. “Temen que es puguin confondre, o encara pitjor, que puguin allunyar-se de l’àmbit educatiu (i de la concepció del món i les relacions) que se’ls ha volgut donar”. D’això se’n diu socialització secundària, remarca la pedagoga. “I, d’una manera o altra, tots hi transitem durant tota la vida. Amb una diferència clau: aquí és la persona qui decideix quines tendències i maneres de fer adopta com a pròpies o no”.

Així doncs, “no és dramàtic que la família extensa o la societat actuïn de manera diferent com ho fa la família”. I no ho és perquè “el que cal és poder viure les normes familiars de manera reflexionada i compartida amb els fills, i anar-los preparant per descobrir que hi ha altres maneres de fer (moltes també lícites!)”, opina la pedagoga. De fet, hi ha una essència que cal compartir amb els fills, que és “el respecte cap a les altres persones, encara que potser ens sentim lluny de la seva manera de procedir. I aprofitar aquestes ocasions per parlar del sentit que donem al que fem a casa”.

Per la seva banda, el professor jubilat Ramon Casals sosté que “no hi ha una manera bona d’educar ni una de dolenta”. El que és cert és que “la societat és un potentíssim condicionant educatiu. I com que la societat evoluciona molt ràpidament, sovint estem desorientats sobre què cal fer, què és de bona educació i què no ho és”. Posem-ne exemples, diu Casals: “Tothom sap que interrompre una conversa és de mala educació. Però gairebé tots deixem amb la paraula a la boca el nostre interlocutor si ens truquen pel mòbil o rebem un missatge”. És a dir, “la societat on vivim marca unes tendències, però cadascú a la seva vida i amb els seus fills pot modificar-les o adaptar-les”, perquè “educar és un fet subjectiu i cadascú ho farà tan bé com pugui i com cregui millor. Però el que sempre s’ha de ser és coherent. No es pot dir al nen que cal menjar de tot si no ho fan els pares”, conclou Casals.

stats