'Ho faig com puc': Platerets xinesos
Barcelona“La vida es mou cap a la mort a 5.000 batecs per hora”. Ho escrivia Nabokov i és el primer que em ve al cap quan he d’escriure sobre la maternitat. Els fills són, en termes absoluts, la mesura del temps i l’afirmació de la vida, però són també la subversió i l’antídot contra la transcendència.
Els fills t’aterren des de la bestialitat del part, quan et converteixes en una insomne, i en la primera vomitada sobre la camisa blanca, en la primera i l’última visita a urgències, o quan una llàgrima seva és capaç de provocar-te el màxim desassossec i un nom escrit amb lletra de pal l’alegria més absoluta. T’ensenyen la dimensió desconeguda: l’amor incondicional.
Hi ha moments que veus que no t’ajustes al motlle, i la maternitat va ser el més sonat. L’embaràs no em va semblar un estat beatífic de connexió amb l’Univers sinó una transformació que exigia gran capacitat d’adaptació al meu estat creixent de perplexitat.
Volia ser mare sense que desaparegués el meu món i les coses que em feien feliç: dormir, llegir, viatjar, mantenir un nivell de soroll suportable al meu voltant i treballar fort o tan fort com ells. La resta ja la intuïu o l’heu experimentat: ella va arribar per sabotejar-ho alegrement.
El meu cervell es va transformar i em va convertir en mare a temps complet, donant cops de colze a tot allò que abans l’omplia. Fos o no fos a casa, el meu pensament es disparava cap als iogurts que faltaven a la nevera, les otitis i els mocs, els botons de la bata, el premi al millor entrepà i les recollides de les extraescolars.
Màster en intendència, durant anys esgotada i impotent, avui sé que hauria d’haver-me rendit d’entrada a la navegació en el caos. Vaig compensar absències folrant llibres fins a les dues de la matinada, repassant lliçons després de dotze hores de feina, explicant contes des dels llocs més inversemblants i fent-la dibuixar a tots els meus llocs de treball. Avui retinc a la memòria els moments d’ingravidesa quan s’adormia damunt meu o els vinculats a les lectures compartides. Com els contes per telèfon que van donar lloc a la passió per Gianni Rodari i que encara avui és capaç de recordar de memòria (òbviament, jo no), o els diàlegs de Pippi Langstrump.
La primera joventut
Avui també sé que encara és la millor aventura i que el viatge més fascinant és el dels seus ulls curiosos oberts al coneixement, als altres i al món. L’etapa del viatge és avui la de la primera joventut d’una noia de 18 anys que està en el fascinant procés d’adquirir un nou nivell de consciència d’ella mateixa i del món. Intentant mantenir els platerets xinesos en moviment, abans d’escriure aquesta columna li pregunto: “Què hauria pogut fer millor?” La resposta: “Mare, tots ho hem fet com hem pogut”.