“Nooo! Jo volia el plàtan amb la pell!”

Què hi passa al cervell d’una criatura quan té una enrabiada d’aquelles que fan caure d’esquena? ¿Quan li has donat el plàtan sense pell i resulta que el volia amb pell, quan et demana fer pintura cinc minuts abans d’anar a l’escola o quan li dius que no a un caramel abans de sopar...? De cop i volta comença a cridar, a plorar, a xisclar... Aquella personeta amb qui feia només cinc minuts podies mantenir una conversa tranquil·la i serena, ara sembla un altre ésser del tot irreconeixible amb qui és impossible comunicar-se. I tot plegat es deu a la ràbia! Una emoció que s’activa a l’amígdala, una de les zones més profundes i primitives del cervell, que es posa en marxa davant les emocions que impliquen sensacions d’amenaça, com la por o la ira. “Quan es generen aquestes emocions, preconscients i automàtiques, es desencadenen diversos sistemes hormonals i neuronals a tot el cos. D’una banda, s’activa el sistema simpàtic, que prepara el cos i la musculatura per si ens hem de defensar o hem de fugir; de l’altra, es desencadena una resposta hormonal basada en l’adrenalina, que també activa la musculatura i focalitza el cervell cap a l’origen d’aquella amenaça; i finalment s’activa el cortisol, l’hormona associada a l’estrès i que juga un paper important en tot aquest mecanisme de resposta”, explica el neurocientífic David Bueno. 

El fet que el cervell focalitzi l’atenció amb motiu d’aquesta possible o suposada amenaça fa que la criatura perdi de vista la resta de paràmetres i, per tant, el seu món passi a reduir-se a “vull això que no m’has donat”. I, com explica Bueno, “si no ho aconsegueix, s'incrementa encara més aquesta sensació de ràbia, acompanyada d’impotència, més una barreja d’altres emocions”.

Famílies que busquen recursos

Míriam Tirado (miriamtirado.com) és consultora de criança conscient, escriptora i periodista especialitzada en maternitat, paternitat i criança. Aquest 2021 ha publicat Enrabiats (Rosa dels Vents), i el 2020, Rabietas (Urano) en la versió en castellà. Es tracta d’un èxit de vendes, molt complet, on proposa consells i eines per afrontar les enrabiades amb consciència, humor i amor, que ja ha arribat a la sisena edició en castellà i a la quarta en català. “En l’etapa de primera infància, dels 0 als 7 anys, la gestió de la ràbia és el que més angoixa les famílies i és el tema que més em demanen a la consulta. La ràbia és una emoció molt potent, que remou molt i que les criatures expressen sense filtres. A més, als adults no ens han ensenyat a gestionar la nostra pròpia ràbia i ens trobem sense recursos quan hem de tractar amb la dels nostres fills”, explica.

Que és un tema que preocupa i sobre el qual els pares demanen recursos i consells ho corroboren des de la llar d’infants El Més Petit de Tots, de Tiana, on afirmen que reben moltes consultes sobre la qüestió: “La gestió de les enrabiades ha canviat molt els darrers trenta anys”, explica Teresa París, directora del centre. “Abans ni ens plantejàvem el perquè d’una rebequeria, ni què ens podia estar comunicant aquell malestar. Ara cuidem molt tot el vessant emocional, tant dels infants com de les seves famílies”, diu. “Als pares els amoïna, i necessiten eines. Amb ells compartim aquesta gestió des de l’assertivitat, l’empatia, el respecte i la comprensió, mai des del càstig o el judici”, explica Sònia Vàzquez, educadora del centre. “En una enrabiada hi entren en joc el tu i el jo, l’autoestima, la seguretat, els límits, la culpa, molta part del nostre inconscient... i per això a les famílies els preocupa tant. Des de l’escola els recomanem que anticipin molt i que intentin evitar les enrabiades evitables provocades per l’horari, la son o la gana, entre d’altres”, afegeix Sandra Ruiz, directora de la Llar d’Infants El Rial de Sant Cebrià de Vallalta.

Una altra fórmula és possible

Les enrabiades formen part del desenvolupament natural d’un infant, i amb més o menys freqüència, als pares ens tocarà fer-hi front. De quina manera les afrontem i gestionem, sense perdre el control, és el quid de la qüestió. “Les emocions no són bones ni dolentes, són agradables o desagradables i totes són vàlides”, diu Tirado. “El que pot no ser vàlid és el comportament amb què s’expressa aquesta emoció (llançar objectes, picar, mossegar...) i és en aquest comportament on hem de posar límits, no en l’emoció, que hem d’ajudar a canalitzar de manera clara i amorosa”, explica. 

Gestionar les enrabiades des de la serenitat, sense voler tenir el control de la situació amb un crit encara més fort, no és una tasca fàcil. En aquestes situacions –si a més a més s’hi afegeixen paràmetres com el cansament, l’estrès o la pressa– els adults tendim a reproduir allò que tenim més integrat, i que segurament vam aprendre de petits, quan a la majoria de cases emocions com la ràbia es tendien a tallar d’arrel. Però fer-ho d’una altra manera és possible, explica Míriam Tirado, i primer cal creure-s’ho, posar-hi molta consciència i practicar molt. També és important fer una exploració personal a fons sobre per què determinades situacions ens remouen tant i ens alteren gairebé al mateix nivell que ho fan en un nen petit. “No és el nen o la nena qui ens fa enfadar, és que amb la mateixa emoció de l’infant els adults actuem de forma diferent segons com estem nosaltres. Tot té a veure amb nosaltres, per això és molt important que ens observem i tinguem autocura”, diu. 

A Enrabiats, Tirado proposa una part pràctica amb eines i consells per gestionar diferents tipus d’enrabiades (quan tenen lloc al matí, durant els àpats, al parc o a causa de les pantalles, per exemple), però aconsella abans de passar a aquesta fase –on també parla de l’autocontrol–, fer una lectura profunda a la part teòrica on explica, per exemple, què és una enrabiada, com són els infants, quina mirada tenen i quines són les seves necessitats. També proposa moments per aturar-se, respirar i revisar les emocions que ens genera la lectura.  

I ara, què faig?

I quina és aquesta “altra fórmula” per acompanyar les enrabiades, que no sigui cridar, enfadar-se o castigar? El primer que ens proposa l’autora és mantenir-nos neutres i no ser reactius davant les emocions de l’infant. “Podem acompanyar en silenci, sense jutjar. Simplement ser-hi presents. Quan l’emoció baixa de tensió, aleshores sí, proposar-li de fer unes respiracions, abraçar-se, posar paraules al que li passa i buscar-hi una solució (que vagi a dormir si té son, o avançar el dinar si té gana, per exemple)”, explica. Segons Tirado, per ajudar un infant a canalitzar les emocions és important que els pares haguem practicat aquests recursos perquè “no podem transmetre un aprenentatge si no el tenim integrat”, afegeix, i insisteix en practicar, practicar i practicar tant com es pugui.

Enfadar-se i cridar el doble que el nostre fill quan està enfadat. Aquest és l’error més comú que cometem els pares quan intentem gestionar una enrabiada: “El que hem de fer és actuar amb l’energia contrària, que farà d’equilibri. Si ell està molt enfadat, jo hauré d’estar molt calmat i centrat”, explica. Un altre error és que som inconsistents, és a dir, cedim fàcilment davant un límit que li hem posat: prou pantalla o prou estona de parc. També és reincident que ens desconnectem del que passa i ens centrem en les nostres emocions i no en les seves: “Si fa això ara, què no farà en el futur?”. 

Però sempre hi ha temps per posar-hi consciència i revertir aquestes situacions: “Cal parlar-ne molt, amb la parella, amb persones que passen per la mateixa situació... Tots intentem sortir-nos-en tan bé com podem. Molts dels conflictes que sorgeixen en la relació entre pares i fills tenen origen en les nostres pròpies ferides i en allò que com a adults encara no hem resolt amb nosaltres mateixos, i d’aquí que les enrabiades siguin un portal de creixement personal i conjunt”, conclou.