Marta Gibert Ortensi: "Els fronts principals amb la meva filla preadolescent són l’estètic i el mòbil"

BarcelonaAquest estiu, un dia vam decidir fer una ruta amb bici tots quatre i, com que estàvem tips d’entrepans, ens vam emportar uns tàpers amb amanida d’arròs per dinar. Havia preparat quatre recipients per tenir repartides les racions, però el problema el vam tenir quan ens vam adonar que ens havíem deixat els coberts.

Sí, sempre passa...

— No ens posàvem d’acord en la millor manera de menjar-nos l’arròs, i cadascú va triar una opció diferent. La meva parella va intentar fer-se una cullera doblegant la tapa del tàper. Jo vaig optar per menjar-me’l agafant-lo amb els dits. La gran se'l menjava acostant la boca al tàper i la petita va provar cadascuna de les altres tres opcions. Sé que és una història molt simple, però t’asseguro que ha estat l’àpat en què més hem rigut des de fa temps.

Se’n poden treure lliçons, de l’anècdota. Davant de qualsevol imprevist uns es queixen i els altres riuen.

— Aprenc molt de les meves filles. Em sol deixar ben parada la seva capacitat d’adaptació, que és molt més gran que la meva. Quan els plans no surten com els teníem previstos i jo em començo a preocupar per si a elles els sabrà greu el canvi, elles em solen respondre en positiu, buscant una alternativa.

Posa-me'n un exemple.

— Aquest juliol van operar a la meva filla petita de l’oïda i això implicava que no podia anar de colònies, ni al casal, ni podia banyar-se a la platja durant tot un mes. Quan jo, tota angoixada, li vaig haver d’explicar totes aquestes limitacions, ella em va dir: "No passa res, mama, només és un estiu, em queden tots els altres de la meva vida". Em vaig quedar sense paraules de la lliçó que m’acabava de donar.

La gran ja és una preadolescent. Tot bé?

— De moment porto bé els canvis que vaig percebent en el seu creixement. Fa uns mesos que els fronts principals són l’estètic i el mòbil. És a dir: roba, maquillatge, fotos i hores de consum de l’aparell. Crec que tot això li arriba massa d’hora i veig que la pressió de l’entorn és fortíssima.

Veig que et preocupa.

— El fet de coincidir amb ella a casa moltes hores em permet observar-la i processar què li està passant. També em dona temps per parlar i fer-li saber què considero adequat i què no. Debatem molt i negociem on posem els límits.

Tot això amb la filla petita a l’aguait.

— Tot i ser dos anys i mig més petita, de seguida aprèn de la gran i vol poder fer el mateix. I encara que d’entrada li dic que no li toca, m’adono que certament li permeto ja que faci moltes que no li permetia fer a la gran. Suposo que passa amb la majoria de germans segons, i ja no parlem dels tercers o dels quarts.

Amb cada nou fill els pares aprenem que no cal fer tant de pares.

— Totes aquestes negociacions amb les filles m’esgoten, però també hi ha canvis molt macos, com quan t’adones que la teva filla comença a saber què penses o té la capacitat de captar el meu estat d’ànim i saber si és un bon moment per encetar una conversa sobre un tema complicat.

Quin seria un repte domèstic urgent?

— El tema de l’ordre és complicat. Les meves filles són expansives i pots trobar roba, joguines, llibres i objectes diversos per tot arreu. Això, amb l’entrada a l’adolescència, en lloc de millorar, ha empitjorat. Ara mateix jo ja m’acontento amb no trobar coses escampades per tota la casa i que el desordre estigui tot concentrat a la seva habitació. I, de tant en tant, fem una neteja a fons.

¿I les feines de casa?

— Tenim un calendari de parar i desparar taula. A més, s’han de fer els llits, treure els plats del rentaplats, posar la roba bruta al cubell i desar a l’armari la seva roba neta. Però perquè tot això passi se les ha de perseguir.

Malgrat tot, però, quin plaer veure-les créixer, oi?

— És bonic pensar que a mesura que creixen van escrivint els capítols de la seva pròpia història. Tenen moltes possibilitats, tot i que a vegades els falta la consciència de pensar les conseqüències de les seves decisions.

Ets periodista. Fes-me tres titulars que et defineixin.

— La maternitat m’ha exigit paciència i autocontrol. Les filles m’han fet reflexionar sobre la relació amb els meus pares i germana. No havia menjat mai tan saludablement com des que soc mare.