Fins quan hem d'esperar per presentar la nova parella als fills

Fa 5 anys la Noemí (47 anys) es va separar, amb un procés de mediació sense advocats en el qual tant ella com el pare de les criatures –Victòria (11) i Pau (9)– van prioritzar que els petits ho visquessin de la forma més tranquil·la possible. Poc després de la separació ella va conèixer la seva actual parella, l’Israel. Reconeix que al principi li va costar perquè no havia previst tornar a tenir una relació. Va passar gairebé un any fins que va dir als seus fills que tenia parella: “Preferia prendre-m’ho amb calma i anar veient com anava”. Admet que haver estat educada en la cultura de l’amor romàntic i que els seus pares portin 50 anys casats la duia a pensar que amb el pare dels seus fills serien parella per sempre. Diu que amb el temps ha entès que es pot començar una relació i que s’acabi. “Conèixer l’Israel poc després de separar-me em va trencar els esquemes i va fer replantejar-me les relacions. Em resistia a dir-li nòvio o parella, però vaig acabar acceptant que era igual com li digués, ens enteníem i volíem estar junts”, recorda. L’Israel, que també té un fill, va entendre que ella no volia córrer i va respectar els seus temps.

Quan s’està immers en un procés de separació o divorci la gent sol pensar que no tornarà a emparellar-se, perquè no els vindrà de gust o no els tornarà a passar, però “les familiaritats successives són el més habitual: es trenca amb la parella i gairebé sempre, abans o després, es té una nova parella”, assegura Mon Tur, advocada de família, mediadora, coach i autora de Divorcis amb amor (Rosa dels Vents).

Avançar sense forçar

L’ideal, per a la psicòloga i terapeuta familiar Elena Gómez Enguix, és presentar la nova situació de la manera més natural possible, avançar sense forçar-ho i tenir en compte si és un bon moment per als fills. Explica que la separació és un procés de dol que implica una pèrdua, i l’adaptació a aquesta pèrdua pot allargar-se en el temps. És possible que cada membre de la família tingui un ritme diferent a l’hora de superar la separació: “Si els pares es van adaptant i transiten pel dol de forma harmònica, els fills també ho faran. Quan tot estigui més assentat i acceptat per les figures adultes, els fills ho viuran amb més tranquil·litat, fins i tot l’entrada d’una nova figura”.

A partir de l’any els fills podrien estar més preparats perquè se’ls comenci a parlar de la nova parella i conèixer-la. Tot i això, cal fixar-se en possibles indicadors de patiment i valorar si es pot esperar. S’ha de tenir en compte el seu estat d'ànim, com estan durant els intercanvis, com és el seu rendiment acadèmic des de la ruptura i la relació amb els iguals. L’indicador més fiable per saber si estan preparats és si poden ser espontanis compartint anècdotes del temps amb l’altre progenitor.

Pactar com presentar les noves parelles

S’ha de dir a l’ex? Per a Gómez Enguix aquesta és la pregunta més difícil i depèn molt de la maduresa del divorci, encara que l'ideal és informar-ne també l'exparella i fer-ho amb sensibilitat: "Dir-ho és important, però encara ho és més com es diu”. Tur coincideix que els progenitors tenen la responsabilitat de compartir-ho amb l’altre encara que els faci mandra, per això és important pactar com ho faran quan aparegui una nova persona, per decidir com gestionar-ho davant dels fills, saber què dir-los i parar atenció per si detecten canvis en el seu comportament.

A la separació i el divorci és obligatori per llei un pla de parentalitat on s’estableix el tipus de guarda, la residència i el model educatiu per als fills comuns. També és possible i recomanable establir altres aspectes de com es voldrà exercir la parentalitat postruptura, i aquí és on s’encabeix la incorporació de noves persones a l’entorn dels infants. Al despatx de la Mon Tur sempre ho incorporen als convenis: “Ho recomano sobretot quan hi ha criatures, ja que no seran parella però seguiran sent un equip parental que ha d’anar a l’una. La introducció a la vida de les criatures d’un nou element s’ha de gestionar conjuntament”, argumenta. En funció de l’edat dels infants s’arriben a uns acords o a uns altres, però en general es tracta d’explicar-ho primer a l’exparella, després introduir la nova parella a poc a poc, al principi sense mostres d’afecte i respectant el procés d’adaptació de les criatures.

El Pau (40 anys) i la seva exdona havien parlat de la possibilitat de no introduir noves parelles fins que hagués passat un any de la ruptura, però al final van decidir no establir-ho a l’acord de divorci. Vuit mesos després de separar-se, ell va presentar als seus fills –la Marta (11) i la Berta (10)– la Paula, la seva actual parella. Era una amiga amb qui anirien al minigolf i després a dinar: “Tot va ser fàcil i natural, però estava nerviós, sentia que havia d’estar pendent de tothom i que tot rutllés”, recorda el Pau. Es van veure diverses vegades, llavors ella vivia en un altre país, i quan va tornar van decidir viure junts. El Pau creu que ha estat una transició natural i sense problemes. Uns mesos després, i abans de confirmar a les criatures que era la seva parella, va dir-l'hi també a l’exparella, a qui al principi no li va entusiasmar la idea perquè creia que potser era massa d’hora. En canvi, ara totes dues tenen bona relació, queden de tant en tant i tots plegats estan coordinats pel que fa a les nenes.

Com preparar el terreny

Abans de presentar-los la nova parella s’hauria d’anar aplanant el terreny, explicar als fills progressivament que hi ha una persona, com es diu, que són amics, la seva forma de ser i què fan junts. No cal insistir ni explicar moltes anècdotes, millor que siguin converses naturals sense forçar el tema i sobretot parar atenció a la seva reacció. ¿Quan en parlem s’interessen i fan preguntes o canvien de tema i es mostren tristos o enfadats?

Va arribar un moment que la Noemí volia explicar-ho als fills, no volia amagar-los una persona que la feia feliç. Ho va dir a l’exparella abans que als nens perquè no li arribés “en diferit”. Ell va ser cordial i no va ser fins que van decidir anar a viure junts que el va voler conèixer. Quan va dir als fills que tenia nòvio, el primer que va preguntar-li la Victòria va ser: "De l’1 al 10, quant et fa riure?" Ella va interpretar que volia saber si la feia feliç i li va dir que la feia riure molt. El primer dia tant l’Israel com ella estaven nerviosos, també quan ella va conèixer el fill d’ell. Per a la Noemí conèixer els fills fa més impressió que conèixer els sogres: “Era molt important veure com reaccionaven els nens”. Perquè el coneguessin el va convidar a dinar a casa i els nens van parar taula posant el plat d’ell a una banda i la resta a l’altra, com si fos un interrogatori. Uns mesos després d’aquell dinar va arribar el confinament, el detonant per decidir anar a viure junts. Per a les criatures ha estat més complicat canviar de ciutat i escola que el fet d’estar junts. Mirant enrere i fent balanç, la Noemí creu que ho tornaria a fer igual: “Estem construint un nou nucli familiar i les coses estan anant prou bé tot i no tenir manual d’instruccions. Ens fem el model a la nostra manera, i esclar que no és perfecte, però com a la resta de famílies”, conclou.

I quan no ho accepten?

Si tot rutlla és fantàstic, però quan les criatures no reben bé la notícia caldria escoltar-los i preguntar-los com se senten, i donar-los espai per expressar-se. Encara que els fills ho portin malament això no implica que s’hagi d’acabar la nova relació, es tracta de trobar l’equilibri. No vol dir que no l’acceptaran mai, només que cal paciència i respectar el seu ritme, atenent les seves necessitats i donant-los seguretat. A mesura que estiguin preparats poden conèixer la nova parella, que s’introdueix a poc a poc a la família.

El consell de Mon Tur als progenitors que inicien una nova relació és que mantinguin la calma i busquin l’equilibri entre ser progenitor i parella: “Estar enamorat pot comportar certa bogeria però ara és diferent de quan no hi havia fills, han de donar temps als fills perquè s’adaptin. Són els adults els que han de decidir sobre la relació, no han de fer-ne responsables les criatures, preguntant-los o fent-los decidir. També han de respectar les seves necessitats i interessos, prioritzant el seu benestar, i alhora viure la seva vida, estant bé i sent feliç”.