Mida Porta Almodóvar: "Tendim a creure que sobreestimular-los fent-los fer idiomes, música, esports i mil altres extraescolars els farà bé"

BarcelonaSoc filla del Clot i a casa teníem un gat. De nit el sentia córrer pel pis i, quan ens llevàvem, sovint ens trobàvem alguna panerola morta damunt de l’estoreta de la banyera. Era ell qui les caçava i ens deixava els regalets. Em feia molta angúnia.

No t'agraden les paneroles, però has escrit una novel·la que en va plena.

— No m’agraden gens, però funcionen de meravella com a recurs literari. Recordo una nit d'estiu a Barcelona, que amb ma mare caminàvem pel carrer València i corrien paneroles pel mig del carrer. N’hi havia moltíssimes. Aquest record em va venir al cap moltes vegades quan escrivia La nova realitat.

I a l'Iu, quan era petit l'hi interessaven?

— Li interessaven més les pedres que no pas els insectes. Quan anàvem al bosc, sempre collia pedres i se les ficava a la butxaca. Encara corre per casa, la caixa de les pedres. La veritat és que són molt boniques. Nosaltres vivíem en una masia. Teníem gallines i un cavall, els veïns tenien xais. De paneroles no en teníem, el que sí que hi havia eren escorpins. L'Iu els atrapava amb un got. Era molt valent. Encara ho és.

Tu has escrit: "Instrumentalitzar els fills mai té un bon final". Creus que és millor que els fills no siguin conscients de les nostres expectatives?

— Crec que, sense voler-ho, tendim a posar els nostres desitjos per sobre dels desitjos dels nostres fills. Ho fem a fi de bé, però ara, amb el temps, he vist que és un error. I sí, les expectatives no ajuden, ni als pares ni als fills, al contrari. 

Explica'm una situació concreta.

— Quan l'Iu era petit, jo vaig voler que estudiés música i, aquí a Osona, hi ha una mestra que és boníssima, Eulàlia Subirà. Vaig apuntar-lo amb ella a estudiar violoncel. Ara, de gran, un dia em va dir que no li agradava. Va ser un gerro d’aigua freda per a mi. Li vaig proposar de vendre l’instrument i em va dir que no. Em va fer certa il·lusió que no volgués desfer-se’n. Potser encara m’aferro a la possibilitat que hi torni.

Suposo que és inevitable que mares i pares vulguem aportar el màxim d'opcions.

— Tendim a creure que sobreestimular-los fent-los fer idiomes, música, esports i mil altres extraescolars els farà bé. Jo també ho vaig pensar i vaig omplir el meu fill amb mil activitats. Ara que ell ja és gran, finalment ho he entès. Em vaig equivocar. Hauria estat mil vegades millor acompanyar-lo al camp a veure el vol nupcial de les formigues. Recordo un dia, conduint cap a casa per un camí de terra que l’Iu rondinava i jo vaig petar. Vaig frenar en sec i el cotxe, tot i anar a poc a poc, va derrapar. La cara d’espant del meu fill em va sacsejar. Aquella tarda vaig entendre que no podia continuar així.

Tu vas créixer sense pare. Si n'haguessis tingut, hauries sigut una mare diferent?

— Segur que sí, ho he reflexionat de vegades, això. Quan va néixer l’Iu vaig voler fer tots els papers de l’auca, tal com havia vist fer a la meva mare i, potser, sense voler, vaig facilitar que el pare del meu fill no s’impliqués prou en la criança. Em vaig equivocar. Potser sí que érem una família monoparental, però amb una presència que deambulava per casa. Era complicat. Ell no exercia de pare. No participava en la criança, ni en visites mèdiques, ni en jocs, ni en sortides. No és cap retret. Me’n vaig enamorar i durant un temps va ser una bona parella, però sobre si va ser un bon pare… Això correspon a l’Iu dir-ho.

Parla'm del vincle amb el teu fill.

— Mentre va ser petit, era molt fort, gairebé físic. Però quan els fills es va fent grans, el vincle es transforma. M’obsessiona una mica tot això perquè sovint la diferència entre vincle i dependència es difumina. M’agrada saber que hi és, pensar en ell i que ell pensi en mi, però miro de deixar-lo fer. L’estimo moltíssim, però sé que ell ha de tenir la seva vida i jo la meva. Vincle sí, però dependència, no.

Perdona, no m'ho trec del cap, això de les formigues existeix?

— Existeix i és preciós. A finals d’estiu, cap al tard i després de ploure, de vegades es veu: un estol de formigues mascle alades s’escampa pels camins, els formiguers bullen i les ales brillen amb la llum de la tarda. Veure com arrenquen el vol és fantàstic.