Així fa de pare

Jordi Bonet-Coll: "El teu fill no té cap culpa que avui no estiguis d’humor"

Escriptor, lampista, du una botiga d'electrodomèstics i és pare del Miquel, de 13 anys. Publica la molt recomanable novel·la 'Estimar i altres vicis' (Edicions Sidillà), on narra el dia a dia d'un pare de poble que, temps enrere, va consumir tota mena de substàncies. Un text divertit, tendre i brutalment sincer.

3 min
Jordi Bonet-Coll

BarcelonaFa anys vaig escriure un llibre sobre la vida del meu avi Ricard. Ell i la meva àvia Rosa van viure sempre amb nosaltres. Sempre tinc present la seva experiència vital, la manera d’actuar davant dels sotracs de la vida o, fins i tot, el seu català. Vaig voler fixar la seva vida: un home que va néixer l’any 1916, que va veure els primers cotxes, que va lluitar a la Guerra Civil, on li van matar el germà. Ara, el meu fill l’està llegint i li està agradant moltíssim.

El protagonista de la teva novel·la diu "L’avi va morir al mateix hospital on va néixer la criatura. Vaig plorar-hi d’alegria i, al cap de dues setmanes, hi vaig plorar de dolor".

— El meu fill va néixer un 14 de gener, i el meu avi matern, a qui estava molt unit, va morir onze dies després. Cada cop que en Miquel celebra el seu aniversari, penso inevitablement en el meu avi. L’un va arribar i l’altre va marxar.

Tant tu com el protagonista d'Estimar i altres vicis heu viscut èpoques de la vida complicades, i un fill us salva.

— Tenir un fill et fa guanyar confiança en tu mateix. Sense el meu fill seria més egoista i no tindria tantes ganes de viure. Quan perdo el nord, ell em fa de brúixola. Si estic desanimat, penso "Ep, que el teu fill no en té cap culpa, que avui no estiguis d’humor". Ell comença a viure i necessita bon rotllo, els mals rotllos ja se’ls anirà trobant més endavant.

Llegeixo: "[La vida] és complicada, però crec que sense la criatura seria un infern, crec que perdria el poc sentit que té".

— A vegades costa trobar-li un sentit a la vida, sobretot quan et passen coses dolentes. Però tenir un fill t’ajuda a trobar aquest sentit. Et converteixes en el seu referent, li transmets els teus coneixements, busques les millors respostes al milió de preguntes que et fa, l’estimes com no estimes res més en aquesta vida. El meu fill té caràcter –com el seu pare– i, a vegades, quan s’enfada, no s’ho passen gaire bé ni ell ni les persones que té al voltant. Però també és un nen xerraire que no li costa relacionar-se amb els altres, siguin nens o adults. Quan tenia cinc anys ja demanava el que volia als restaurants!

En el llibre m'han sorprès algunes cites de Les partícules elementals, de Michel Houellebecq. Com ara "Entre els set i els dotze anys el nen és un ésser meravellós, gentil, entenimentat i obert. Viu en la raó perfecta i en l’alegria. Després, tot s’espatlla".

— El meu ja té 13 anys, o sigui que ja s’ha espatllat del tot. Però no és així. És un nen molt despert, molt curiós i cada cop és més interessant parlar amb ell. Sí que és veritat que comença a canviar, que ja no em fa tant de cas, que a vegades contesta malament, etcètera. Però les coses bones compensen les no tan bones. No puc evitar pensar com serà d’aquí a uns anys, si l’adolescència el canviarà gaire, si em farà patir. Però, al mateix temps, també penso que serà molt interessant veure com s’anirà formant la seva personalitat.

Una segona cita: "Pretendre que els homes també necessiten tenir cura d’un nadó, jugar amb ell, fer-li moixaines, és una falsedat".

— No penso com Houellebecq. Les dones els pareixen i el seu vincle amb els fills no es pot comparar amb el que hi podem tenir els homes. Però això no vol dir que no els estimem amb la mateixa força. Sempre he mirat de fer coses amb en Miquel. És veritat que poso més ganes en les activitats que m’interessen més, com anar amb bicicleta o a la muntanya. Però també m’esforço en les que em fan més mandra, com el futbol.

Què us agrada fer plegats?

— A casa ens agrada molt mirar pel·lícules, sobretot de les sagues de Star Wars o de Marvel. Ara també comencem a mirar coses més serioses. Va al·lucinar amb Blade Runner.

¿I fora de casa?

— A mi també m’agrada córrer i caminar per la muntanya. En Miquel corre amb un club de muntanya de Torroella de Montgrí. El primer dia que vam anar a córrer junts de veritat va ser un dels dies més especials de la meva vida. Compartir amb ell un esport exigent, enmig de la muntanya, xerrant sobre qualsevol cosa, va ser una experiència única. Costa d’explicar, però em vaig sentir molt viu, molt unit a ell.

stats