Criatures 02/04/2021

Fent camí cap a la paternitat positiva

El nombre d'homes que aposten per una paternitat implicada és cada vegada més gran

Raquel Font
5 min
Els pares estan cada vegada més implicats en la criança dels fills

A les portes de les escoles ja és força habitual veure homes portant o recollint els seus fills i filles. També en veiem molts que, als més petits, els carreguen a la motxilla o al fulard, que els canvien el bolquer o els donen el berenar en un parc. És evident que hi ha hagut un canvi en la implicació dels pares en les tasques que tenen a veure amb la cura dels fills. Es podria dir que cada vegada hi ha més pares participatius, col·laboratius o ajudants. Ara bé, a ningú se li escapa que a les sales d’espera dels pediatres encara hi predominen les mares i que són les dones les que majoritàriament s’ocupen de la cura i de l’àmbit més afectiu i emocional dels fills.

Perquè realment hi hagi una paritat en la criança dels infants calen pares igualitaris, corresponsables, implicats i presents afectivament. “I perquè això sigui possible s’ha de fer una revisió de la construcció social de la masculinitat, de la identitat de gènere i dels estereotips”, assegura Ritxar Bacete.

Bacete fa més de 15 anys que treballa programes d’igualtat adreçats a homes. És antropòleg i treballador social, especialista reconegut internacionalment en qüestions de gènere, masculinitats, feminisme, polítiques d’igualtat i paternitat positiva. Assegura que, a causa dels canvis socials que hi ha hagut en les últimes dècades, sobretot per la incorporació de la dona en el món laboral remunerat, han canviat les regles del joc de la meitat de la població: “No és que els homes tinguem una voluntat majoritària de voler transformar-nos ni un gran interès per la igualtat, ja que les principals interessades en el canvi continuen sent les dones”, però sí que tot aquest moviment ha provocat una crisi del que significa ser home actualment.

En el llibre que acaba de publicar, Pare (Baobab), fa una revisió històrica crítica de la paternitat amb el qual pretén acompanyar la transformació dels homes cap a models i pràctiques més igualitaris. Són relats curts sobre personatges històrics que van exercir la seva paternitat trencant amb els rols i els estereotips establerts en aquells moments, narrats des del punt de vista dels seus fills. 

'Pare', de Ritxar Bacete, fa una revisió històrica crítica de la paternitat

L’autor argumenta que en aquestes històries es percep que “la falta d’implicació dels homes en les cures dels seus fills no té a veure amb l’essència de l’home sinó amb la cultura i amb l’impacte del moment històric en què han nascut”. Està convençut que perquè hi hagi “un empoderament real, estructural i profund de les dones, els homes s’han d’incorporar a les cures i han de ser capaços de fer un pas enrere en el lloc que ocupen en l’espai públic”.

Rebuig del model tradicional

Fa uns anys, no tants, els que no complien als cànons de la masculinitat hegemònica se’ls sancionava. Havien de ser –o almenys semblar-ho– homes patriarcals, heterosexuals, sempre sexualment actius, demostrant la força física, negant els sentiments i ocultant la vulnerabilitat... Ara vivim un moment de transició entre el model hegemònic i tradicional de pare autoritari i proveïdor econòmic dins d’un sistema capitalista i el model d’un pare present, conscient, afectuós i responsable. 

La falta d’implicació dels homes en les cures dels fills no té a veure amb l’essència de l’home sinó amb la cultura i amb l’impacte del moment històric en què han nascut

Aquesta transició fa que alguns nous pares rebutgin clarament el model tradicional, sovint també per l’experiència viscuda. És el cas de l’Enric. És pare de tres filles i se sent un pare del tot compromès, conscient i afectuós: “M’he mostrat i he actuat tal com soc i com sentia que ho havia de fer, sense plantejar-me si era un rol d’home o de dona, un rol de pare o de mare. Les meves filles donen sentit a la meva vida i són la meva responsabilitat”. Ell tenia molt clar que volia tenir fills i que no volia seguir el model dels seus pares. Explica que va tenir la sort que quan va néixer la seva primera filla, els homes que l’envoltaven en aquell moment vivien la paternitat de la mateixa manera i va poder compartir l’experiència amb ells. Se sent orgullós d’haver pogut traslladar aquesta manera d’exercir la paternitat al seu germà petit.

Presa de consciència

És evident que encara la majoria de pares no són com l’Enric. De fet, hi ha els que han optat per tot el contrari, la resistència activa, i es neguen al canvi perquè tenen por a la igualtat i a les dones lliures, i no volen perdre els privilegis de tenir-les a la seva disposició. També hi ha els que estan en crisi però no ho saben, senten el malestar i s’impliquen tant com poden en la criança dels fills davant la demanda de les seves parelles. 

El primer pas per ser un pare positiu o igualitari és la presa de consciència. “És fonamental mostrar la vulnerabilitat, compartir les decisions, encarregar-se almenys de la meitat de les tasques domèstiques i de cura, qüestionar la violència i l’autoritarisme, practicar la tendresa, ser capaç de plorar en públic i de demanar perdó als fills o a la parella si t’has equivocat”. Aquestes són algunes de les recomanacions que fa l’expert en paternitat positiva per poder avançar cap a aquest model i afegeix que, si cal, sempre hi ha l’opció de fer teràpia. 

El primer pas per ser un pare positiu o igualitari és la presa de consciència

Una de les principals dificultats que tenen els homes que volen avançar cap a una paternitat positiva és la falta de referents. Les llibreries són plenes de llibres sobre la maternitat però ben pocs sobre la paternitat. Tampoc és gaire habitual que els homes comentin les seves experiències obertament entre ells ni que es despullin emocionalment en un entorn més públic. Ritxar Bacete creu que “la necessitat de referents la tenen tant els homes feministes com els que no s’hi identifiquen", i que "es pot fer molt de bé treballant la masculinitat de forma transversal i no només en reductes ideològics dels que pensem igual”.

En Dani també és pare de tres fills. Es percep com un pare imperfecte però que està en transició cap a una paternitat positiva. És molt conscient dels patrons amb els quals el van educar i l’esforç que li suposa intentar trencar-los: “És un treball que has de fer cada dia i a més sense referents, perquè els nostres referents són molt diferents del que ens agradaria ser”. 

Malgrat aquesta falta de referents, ell se sent afortunat perquè els seus pares ja van trencar amb alguns patrons i creu que les dones que l’han envoltat al llarg de la seva vida l’han ajudat a expressar la seva part més femenina. Ara bé, per molt que ho intenti, de vegades sent que la seva parella li dona mil voltes en aspectes que tenen a veure amb l’afectivitat i les cures: “Vols, però no pots perquè no saps com fer-ho”. I no s’ha d’obviar tampoc la pressió social, que encara empeny amb força. 

Beneficis d’una paternitat igualitària

Sorprèn que no hi hagi més programes per impulsar la transformació de la paternitat tenint en compte la gran quantitat de beneficis que té. Bacete assegura que hi ha estudis que evidencien que els homes que en algun moment han agafat una excedència per cuidar algú incrementen de manera significativa l’esperança de vida. També hi ha evidències que millora la salut, que els pares igualitaris abandonen conductes de risc, deixen les addiccions i les seves parelles heterosexuals es manifesten més satisfetes sexualment. La paternitat positiva és, a més, un factor de primer ordre per reduir la violència contra les dones. 

stats