“La família pot ser un infern però no tenim amb què substituir-la”

BarcelonaSi prohibim la família amb què la substituïm? El periodista Antoni Bassas llança aquesta pregunta a Serena Olsaretti, filòsofa política i investigadora ICREA de la Universitat Pompeu Fabra. És una de les darreres qüestions del debat "Primer, la família. Drets i deures dels menors i de les famílies", amb què es tanca el 8è cicle Diàlegs de Pedralbes, dirigit pel professor de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona Daniel Gamper, organitzat en col·laboració amb l'ARA i que ha tingut lloc les darreres setmanes al monestir de Pedralbes. La resposta, però, no és fàcil.

“El problema és aquest” reconeix Olsaretti, “la família pot ser un infern però no tenim amb què substituir-la”. La investigadora apunta que qui planteja aquesta prohibició o bé pensa que és millor que les persones no tinguin fills –que tampoc és viable– o bé que cal una alternativa. Quina? L’estat? Olsaretti apunta que no és possible perquè no hi ha certesa que pugui funcionar, però sobretot, perquè els infants necessiten una atenció amorosa d’un adult per a períodes llargs, amb vincle i aferrament i que difícilment l’estat pot donar això a tothom. La tercera opció, afegeix l’experta, és també una conclusió: “La família ha de millorar, s’ha de reformar i convertir-se en un espai de respecte als fills on la influència dels pares sigui només per aconseguir que els fills siguin persones independents”.

En el debat Olsaretti ha recordat que la família contemporània s’entén com la relació entre els adults i els seus fills, i es justifica precisament per la funció de donar als infants el que necessiten per al seu desenvolupament com a futurs adults. La família ha de garantir el benestar físic i emocional de l’infant, cobrir-li les necessitats i donar-li les eines per al desenvolupament futur com a adult. No sempre ha estat aquesta, la visió de la família, perquè hi ha hagut èpoques en què els pares han tingut una autoritat absoluta –ara en la nostra societat això ja no es qüestiona– o fins i tot n’hi ha que no poden complir “l’ideal” que els nens han de ser estimats. El límit, diu Olsaretti, es pot debatre al voltant d’utilitzar l’autoritat dels pares respectant que la decisió final del menor pot ser una altra. Ho compara amb la religió. Oi que no entendríem que un estat catòlic pogués obligar tothom a ser catòlic?

Socialització de la criança

Que els pares puguin decidir l’escola on van els fills i, de retruc, amb qui es relacionen o altres detalls, però, genera diferències entre els infants que es perpetuen i consoliden la influència dels pares i, sobretot, les diferències socials que condicionen l’equitat. “La família és el lloc emblemàtic de la parcialitat”, diu Olsaretti. “Els pares fins i tot tenen un punt de deure de ser parcial; un pare imparcial no és bon pare”, diu Olsaretti. Però el fet d’aquesta parcialitat provoca una “tensió real” i pot suposar una “amenaça” per arribar a la justícia social.

En aquest sentit, Olsaretti planteja diferents opcions per superar la desigualtat que suposa la família. La socialització de la criança n’és una. Però fins i tot aquí hi ha diferents visions i escoles de pensament. Davant el debat que l’elecció de tenir fills és individual, Olsaretti apunta que hi ha qui defensa que no s’han de socialitzar els seus costos, de la mateixa manera que ningú no entendria subvencionar l’afició a viatjar a països exòtics que pot tenir un individu que ha decidit no tenir fills. L’experta, però, capgira l’argument. Socialitzar els costos de la criança, és a dir, pagar amb impostos serveis que utilitzen les famílies per a les seves criatures, es justifica perquè permet reduir certes diferències socials, però, sobretot, pel benefici social que comporta. “Criar nens és contribuir a una renovació demogràfica beneficiosa per a tothom”, conclou Olsaretti.