La família com a equip
Actualment, la parentalitat -és a dir, la manera com fem de mares i pares- s’ha definit com a hiperparentalitat, pares helicòpter, secretaris o mares tigre... Paraules que indiquen una tendència social cap al control excessiu dels pares i mares, cap a la sobreprotecció dels infants o cap a preparar-los des de ben petits per a l’èxit professional. Com va dir la sociòloga nord-americana Sharon Hays, un model de maternitat intensiva, que també arriba a la paternitat. És a dir, que la tasca de mare i pare s’ha professionalitzat i que, finalment, la bona o mala paternitat/maternitat es mesura a través de l’èxit dels fills. Quanta pressió!
Immersa en pensaments sobre els estils de parentalitat contemporània quan acompanyo el meu fill i la meva filla al col·le, penso en el seu dia a dia.
La canalla va a l’escola acompanyada d’un adult, s’hi passen tot el dia i tota l’estona se’ls diu què han de fer -excepte la mitja horeta de pati-. En moltes escoles, a l’horari del migdia també proposen activitats dirigides -perquè per una banda els infants s’avorreixen i perquè el que ofereixen els patis deixa molt a desitjar-. Mares, pares, àvies, avis, germans grans o cangurs els recullen quan en surten i comença el periple de transportar-los amunt i avall en el recorregut mil·limètricament calculat de les extraescolars. Finalment arriben a casa, fan una mica de deures si en tenen -per sort, l’escola dels meus fills no en posa gaires, perquè, si no, no tindríem temps de fer-los!-, sopem, van a dormir i tornem a començar.
Rarament passa que no tenen res a fer... però quan passa apareix aquella veu que diu: “Maaama, m’avorreixo! Què faig?” I aquí hi ha dues opcions: valorar l’avorriment i explicar-los que han d’aprofitar el fet d’avorrir-se perquè és una qualitat que es perd en l’adultesa; o dir-los la llista de coses que s’han de fer a casa, perquè a casa sempre n’hi ha, de coses per fer!
Després d’uns quants intents d’enaltir l’avorriment en una conversa que acabava amb un “D’acord, mama, però m’avorreixo. Què faig?”, vaig començar a dir-los: “S’ha d’anar a estendre la roba, plegar-la, posar els plats a la màquina, anar a comprar alguna cosa al súper del costat perquè tenim la nevera buida, escombrar, fregar, fer el llit...” I la resposta automàtica: “Ja, però això no ho vull fer!”
Llavors vaig començar a preguntar estratègies a les mares properes per tal que em diguessin com s’ho feien amb els seus fills i filles. I van sortir tot de consells que, principalment, implicaven dibuixets, cartolines i gomets, on calia que els infants anotessin què havien fet, de manera que allò els omplís de satisfacció.
Per a mi és una opció massa complicada, així que vaig fer un horari amb un excel, on cada persona era un color i ens repartíem les tasques domèstiques. Vaig seguir el consell d’una gran amiga que em va dir: “El petit tria la primera tasca i a partir d’aquí, torns rotatius”. Em va quedar un horari xulíssim, que encara tenim penjat a la nevera de casa i que només ha servit temporalment per organitzar-nos amb els esmorzars. Però va ser l’inici d’una reflexió familiar...
Jo ja ho entenc, que com a únic adult de la família tinc més responsabilitat, però per què ho he de fer tot jo? Per què no podem funcionar com un equip on cadascú aporta al bé comú allò que pot segons les seves capacitats adequades a la seva edat? Què passaria si en comptes de mirar la meva filla i el meu fill com a infants, els mirés com a companys de pis -entre cometes, però m’ajuda a discernir quines són les seves responsabilitats consensuades-? Quines són aquelles tasques assignades que, si no les fan, queden per fer? En quin moment els donem l’oportunitat d’aprendre que ells són tan importants per a l’equip (família, ciutadania, món) que, si ells no fan allò de què s’han responsabilitzat, no hi ha ningú que ho faci i, per tant, queda per fer? Potser cal ensenyar-los aviat que si les coses passen és perquè algú les fa.
Bruna Álvarez és Doctora en antropologia i llicenciada en història