M. Eugènia Darnaculleta: "Vaig explicar als meus fills que estava arruïnada, que no podia pagar les excursions de l'escola"

BarcelonaSoc una persona inquieta, curiosa, arrelada. Era la petita de cinc germans i m'agradava perdre'm pels camps verds de gira-sols, plens de bales de palla, per saltar i fer-hi cabanyes. Quan em duien al cinema, vivia moltíssim la pel·lícula. Un dia, després de veure Superman, em vaig posar una capa i em vaig llençar des del paller. Estava segura que volaria.

I aquella nena es va convertir en dona i després en mare.

— Fa quinze anys em vaig separar, i tenia tres fills petits. Creia que no seria capaç de gestionar el negoci i tenia por. Rebia cartes amb deutes: llum, gas, aigua, seguretat social, proveïdors. Estava espantada. Tenia la casa a mig fer i una hipoteca que no podia pagar, i vaig estar a punt de perdre la casa. Però sempre que hi ha hagut algun problema, sigui dels nens o meu, hem fet una rotllana i n'hem parlat.

I què els vas explicar en aquella rotllana?

— Que estava arruïnada. Els vaig dir que no podia pagar les excursions de l'escola, que per dur-los a fer esport havia de posar gasolina buscant monedes. No em va fer vergonya dir-ho. I la resposta dels meus fills em va commoure. Ells estaven tranquils. Em varen dir: mama, sabem que te'n sortiràs, sempre tens bones idees. Si no podem comprar pantalons, doncs ens els tallem i seran pantalons de pirates. Es posaven cartrons a les sabates i no em deien que les tenien trencades per no gastar. Érem un equip. Encara ho som, ara ja amb les seves parelles. 

I així, una mare sola, amb tres fills petits, decideix muntar un restaurant en què es faci cultura.

— Vaig fer un estudi econòmic i vaig decidir mantenir el restaurant i intentar acabar la casa. Aquí hi tenia la meva vida. Era un lloc on podia viure amb els meus fills. Encara que quan vius al mateix lloc on treballes sembli que no puguis tenir vida familiar, va ser al contrari. Els portava a l'escola i, a partir de les cinc, quan plegava, podia estar amb ells i fer els deures. Ells podien continuar vivint en el seu entorn i els meus pares eren a prop. A més, els meus amics mai m'han deixat de banda i notava el seu suport i això em donava força per tirar endavant. 

I te'n vas anar sortint.

— Com que en aquells anys jo no podia anar a concerts o al teatre, vaig decidir que la solució seria portar a casa tot allò que em feia sentir bé i em feia veure la vida encara més bonica del que era, i cada setmana vaig començar a programar concerts. I després exposicions i teatre i poesia i circ, potenciant artistes de la zona. 

I els fills, com ho vivien?

— A l'hivern, les nits de dilluns, tancava el restaurant i, com que no podíem anar enlloc perquè no en teníem ni cinc, fèiem coses divertides. Baixàvem les escales enfilats en un matalàs com si fos un tobogan o posàvem música i ens imitàvem cantant. Sempre es quedaven a dormir a casa molts amics de l'escola, fins a vint o vint-i-cinc algun cop. Sopàvem i ballàvem i escoltaven les històries que jo els explicava de quan era petita. 

Has estat una bona mare.

— Doncs la veritat és que no tenia gens clar si ho seria. Em deien que els mimava massa. Que accedia massa al que volien. Però confio molt en l'instint, tal com veia fer, quan era petita, als animalets salvatges que m'envoltaven. No sé com expressar-ho. Confio molt en la nostra naturalesa i confio en ells, en el diàleg. En escoltar molt. 

Què creus que han après de tu?

— Una fórmula que a mi no m'ha fallat mai: la por ens fa dèbils. Hi ha poques coses a la vida que no tinguin solució. Cal viure el present. Cal viure envoltats de pau, amor, somriures. Han viscut situacions difícils i han madurat bé. Són positius i emprenedors. S'arrisquen i si alguna cosa no surt com pensaven, s'arremanguen i comencen de nou. No perden el temps autocompadint-se.

I tu, què has après d'ells?

— La setmana passada recordàvem coses i em deien: mama que valenta que has sigut, ara que veiem com funciona la societat i com costa tirar endavant; tu vas acabar la casa i ens vas donar una educació. Quan em diuen aquestes coses, ara que són adults, m'emociono molt. Miro enrere i veig tot el camí que hem fet i estic molt orgullosa de tots quatre, i de mi també, que és el que més m'ha costat.