Psicòloga i mare de la Matilda, de 5 anys. És autora de La aventura de comer solos i L’aventura de dormir sols (ed. Duomo), il·lustrats per Judi Abbot. Dirigeix el projecte d’educació emocional La Nau Espacial, www.lanauespacial.com.
— Pensar en com era jo a l’edat de la meva filla és un exercici que em permet entendre les seves necessitats emocionals. Aconsello a pares i mares que busquin fotos antigues de quan eren petits i en pengin alguna en un lloc ben visible de casa.
Què desencadena, això?
— Et connecta amb el teu passat emocional. Et fa reflexionar sobre què et va anar bé a tu i què et va mancar. Fer un treball introspectiu cap al nostre passat és bo, tant per a nosaltres com per als fills i filles.
Quines dificultats observes?
— Ser mare m’ha fet veure que la meva generació de pares i mares anem molt faltats d’eines de gestió emocional. Ens trobem que sovint no sabem gaire bé com acompanyar els fills i filles.
A tu, què et falla?
— Formar-me en educació emocional em dona la teoria, però sent mare he constatat que no sempre tinc prou energia ni paciència per acompanyar emocionalment la meva filla. Hi ha dies que ho faig bé i n'hi ha que no tant.
Com ha estat l'últim any de la teva filla?
— Quan va començar el confinament tenia tres anys i mig. A aquesta edat, estar per casa amb els pares és com fer vacances. Encara era massa petita per distreure’s una bona estona sola i havíem de fer torns per atendre-la, cosa que ella no sempre entenia. Cada família va viure una experiència diferent. En el nostre cas, tant la meva parella com jo, tots dos autònoms, vam perdre gairebé tota font d’ingressos.
Conec la situació.
— Vam haver d’acompanyar la nostra filla mentre gestionàvem un dia a dia molt angoixant laboralment, ple d’incertesa.
Davant d’això es planteja la disjuntiva d’explicar-ho o no.
— Crec que aquesta incertesa la nostra filla la percebia. És important, tant per als adults com per als infants, poder parlar-ne a un nivell i a una intensitat que puguin comprendre i sense crear alarmisme. Si volem que els fills parlin de les seves emocions, hem de mostrar-los com ho fem nosaltres. Explicar-los com ens ha anat el dia, com ens hem sentit, que tinguin un model per saber com es parla d’emocions.
Com explicaries a un nen què són les emocions?
— Li diria que tothom en té, que es poden compartir i que això ens fa sentir millor. Li explicaria que les emocions venen i van, que sempre cal escoltar-les perquè compleixin la seva missió i puguin marxar, perquè si no les escoltem es queden dins nostre amagades i acaben sortint en un altre moment o d’una altra manera. Per exemple, el que era tristesa es pot convertir en ràbia.
Tinc la sospita que, en la majoria d’aspectes, el nen s’educa a si mateix.
— Et proposo fer l’exercici. Pregunta’t quines coses de la teva infantesa creus que van condicionar com ets ara. ¿Et deixaven plorar a la nit tot sol? ¿Et consolaven quan et feies mal? ¿S'enreien de tu si deies alguna cosa sense sentit? ¿Algun mestre et va fer un comentari sobre alguna dificultat que tenies? ¿Senties que et defensaven si el teu germà es ficava amb tu?
Uf, podria respondre’t tantes coses...
— Algunes d’aquestes experiències van condicionar el nostre comportament i, per tant, també condicionaran el dels nostres fills i filles.