Cada família, un món

Eva i Assum: dues cambres pròpies amb portes comunicants

Formen una família de dues dones (amb gat) i punt

SaltL’Assum Guardiola (Porqueres, 1973) i l’Eva Algans (Figueres, 1974) no van néixer a Salt, però hi viuen des de fa anys. Tampoc són nascudes a mar, però sempre que poden s’escapen al Port de la Selva. L’una, l’Assum, és escriptora. Ha publicat Blau (Comanegra), que va ser finalista del premi Just Manuel Casero. Si ho ha aconseguit és per mèrits propis, però també perquè té aquella mena de parella que va tan bé a alguns escriptors, els que tendeixen a veure’s com a professionals de la impostura. Qui li diu que es deixi estar de punyetes és l’Eva, que actualment exerceix d’arquitecte tècnic. Comparteix amb ella la inquietud artística: a mig sopar treu l’Ordo virtutum, el drama litúrgic medieval d’Hildegarda de Bingen. Llavors ens posaríem a cantar, endutes per la calma terrible de la música gregoriana, però hem vingut a parlar d’altres virtuts, d’altres maneres de ser humà en dual comunitat, com ara la seva.

Hi ha famílies extensíssimes, nombroses, calidoscòpiques. N’hi ha de formades per dos. Una mica com la naturalesa dels musclos i cloïsses que hi ha damunt la taula parada. Definició de família bivalva (se m’acaba d’acudir): “Animal marí compost per dues closques complementàries que es tanquen com una capsa. A dins hi ha el tresor viu que se serveix obert i que ha sentit tots els estats del mar”. Concloem que la metàfora no funciona, però m’agraeixen l’intent. Les famílies bivalves són molt tolerants.

Cargando
No hay anuncios

Viuen en un pis acollidor, amb objectes que parlen d’elles, discretament: un quadre fet per l’Eva (es podria dir Cercle blau sobre fusta amb petxines), algunes plantes enfiladisses que diuen que algú en té cura i uns grans finestrals que deixen passar la llum de la qual participen: hi ha gent que la sents obscura, n’hi ha que trasllueix l’esplendor. Però de llums hi entén el fotògraf, que ja ha fet la seva feina i s’acomiada. L’Eva és a la cuina acabant d’enllestir el sopar i la Leia, la gata, està espatarrada al respatller del sofà, tan rodona que sembla un coixí amb cua i potes.

Cargando
No hay anuncios

Desafiar els tòpics

Ja assegudes a taula, ens expliquen que l’altell no hi era, i que com que els feia falta el van crear. Ara hi tenen un petit estudi al damunt i, a sota, un recer per al sofà. Aquí me les imagino veient pel·lícules i llegint a cor què vols. És fàcil projectar pau al niuet que s’han muntat. Tanta, que els voldria demanar si ens adopten una temporadeta, al meu marit i a mi. De grat faríem de gats-coixí sobre el sofà, no de fills, perquè sabem que no els en fan falta. De fet, seria un bon moment per treure el tema. El tema fills. Perquè ens hem marcat que aquesta crònica també reflectiria la seva opció. Però fa tanta mandra que els pregunto pel gat. Sí, per la possible trampa afectiva, l’ésser viu que bé podria omplir el buit que tenen les dones com elles, egoistes i porugues, que han optat per no tenir nens. Després parlem dels idiotes que ho pensen i els imbècils que ho diuen, de la supèrbia de certes inèrcies socials, de preguntes que primer dolen i després fan riure, de suplantacions emocionals. “Ei! La gata és molt maca i la cuidem amb afecte –diu l’Assum– però jo tinc molt clar que no és el meu fill. Mai de la vida he tingut la necessitat de fer-me dir mama”. Miro la Leia, que per alguna cosa té nom de princesa galàctica, i m’ho ratifica a l’estil del Jedi verd, escòria rebel: “Fills no volen, mares no necessito”. La seva sola presència, cerimoniosa i contundent, també m’ho diu: sí, els gats que no són fills d’humans sense fills també són éssers feliços.

Cargando
No hay anuncios

Gràcies al gat vam parlar del fet que la maternitat no els ha neguitejat fins ara ni els llevarà la son d'ara endavant. De fet, si fem una retrospectiva, podem veure que tenen corda per a anys: han superat un llarg viatge als confins del món, han tastat llargament les delícies del precariat, han fabricat i fet rutllar juntes dues empreses culturals, la Factoria de Lletres i La Mecànica del Canvi. O sigui que, principalment, han subvertit els tòpics que afirmen que la llarga convivència en períodes de vacances o compartir la mateixa feina distancia les parelles. A elles, els tòpics, tampoc els fan perdre la son. I és així des del dia que noia coneix noia, quan l’Assum treballava despatxant llibres i l’Eva la va convidar a dinar.