Toni Casares: “Si no estàs enfadat, no ho facis veure”

Tinc alguna cosa d’avi, més que de pare. Potser perquè vaig ser pare de gran considero anecdòtiques coses que altres consideren essencials. Esclar que em preocupa l’educació de les meves filles, però moltes vegades em trobo no patint per coses que a altres els fan patir enormement. Soc fill d’una família farcida de mestres i pedagogs, i n’he après la relativitat de segons quins plantejaments educatius.

Quants germans sou?

Soc el quart de cinc fills. El meu pare, de mi, no en sabia gairebé res, amb prou feines sabia què estudiava... Però mai vaig sentir-me massa poc estimat o no tingut en compte, al contrari. M’agrada aquest preocupar-se únicament pel que és essencial i donar confiança al creixement de cadascú. Fer saber que hi seràs quan se’t necessiti però no incordiar gaire.

Gran principi: no incordiar gaire els fills.

A diferència del meu pare, però, sí que miro de ser molt afectuós. El contacte físic, els petons i les abraçades, que a casa meva eren inexistents i es consideraven vergonyoses, jo crec que són importants.

A vegades un pare ha de fer una mica de teatre, enfadant-se, per exemple.

No he cregut mai gaire en les enfadades de mentida. Si no estàs enfadat no ho facis veure, t’ho notaran segur. Ara, hi ha graus d’enfadament, això sí. I jo soc dels que criden i perden els estreps quan s’enfaden. I llavors passa que, un dia, quan és una de les filles la que crida i perd els estreps, li dic: “En això no imitis el pare, que és un dels seus grans defectes”.

Hi ha molt teatre sobre pares i fills.

Benet i Jornet n’ha parlat sense estereotips i amb valentia en obres com Fugaç o L’habitació del nen. En aquestes obres, la paternitat i l’amor filial són sinònims d’una franquesa tan absoluta i bèstia que posen en dubte la realitat i el sentit de la vida mateixa.

I a Shakespeare hi ha filles i fills, tot i que ja no són nens.

Té exemples boníssims. La Cordèlia del Rei Lear, amb el seu exercici de sinceritat i fidelitat al pare. El Pròsper de La tempesta, que munta a la seva filla Miranda una illa d’enganys i fantasia. O Hamlet, que és, per damunt de tot, un fill que dubta si venjar o no la mort del pare.

Recomana’m un muntatge sobre pares i fills que estigui a punt d’estrenar-se.

Dijous vinent estrenem una obra especial titulada Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Dirigida per Àlex Rigola i escrita i interpretada per Alba Pujol, du a escena l’experiència del diàleg de franquesa absoluta amb el seu pare, en els últims mesos de la seva malaltia. També hi participa Pep Cruz.

¿I un muntatge per a nens?

Aviat presentem Les croquetes oblidades de Clàudia Cedó i la Companyia Les Bianchis, en què es parla de la mort, amb sensibilitat i rigor i sense complexes.

Celebro que torneu a fer teatre infantil a la Sala Beckett.

La filla petita sempre em reclama que fem més teatre per a nens i nenes. Un dia li vaig demanar de quin tema podíem muntar un cicle i em va respondre sense dubtar: “Sobre l’amor!”