Família 12/12/2020

Quim Juncosa: “Per ser pare o mare s’ha de ser sensible”

3 min
“Per ser pare  o mare s’ha de ser sensible”

El llibre el vaig escriure com un regal al meu fill, un regal de vida que li servís ara i en el futur per tancar un cercle, perquè pogués entendre el que li havia passat a la vida i pogués sentir-se’n orgullós.

Hi expliques com una parella homosexual adopteu un nen de cinc anys.

El que s’hi explica potser farà millor la vida de l’Alexandre i també la nostra, la dels seus pares, i en el fons també ens pot fer millorar la nostra societat. La història mostra els importants canvis que hem aconseguit en els últims anys les famílies homoparentals, especialment arran de l’aprovació del matrimoni homosexual.

No devia ser fàcil, l’adopció a Rússia.

Tendim a recordar les coses bones i a oblidar les que ens han fet patir, però el cert és que sí que va ser dur. Rússia és un país molt diferent i, a part d’homòfob, és poc empàtic. Per la meva condició d’advocat, estic acostumat a estar a l’altre costat de l’estrada i em va resultar molt difícil pensar que aquell home m’estava jutjant, que tot el nostre projecte de vida i de família depenia completament de la seva decisió.

Quan llegeix la sentència, tu plores. I ell acull aquest sentiment i et diu que aquesta sensibilitat t’ajudi a fer de pare.

Per ser pare o mare s’ha de ser sensible. Tot i que això va canviant, encara s’atribueix més sensibilitat al rol de mare i es pensa més en el pare com un procurador d’aliments, de normes, etc. En la nostra família hem desenvolupat rols diferents basats en el que cadascú sap fer millor, i la sensibilitat ha estat una eina molt important per tirar endavant el nostre projecte de família. No fa gaire vaig veure el documental del Pau Donés i hi deia que plorar és de valents, i encara més en públic. Ho comparteixo totalment.

L’Alexandre tenia cinc anys, quan va ser adoptat. Creus que li pesen, aquests anys?

És impossible que no els tingui presents. Parlar d’abandonament és una paraula molt gruixuda, i per això prefereixo referir-m’hi com el fet que els seus pares no el poguessin tenir i que per això van decidir donar-li una oportunitat de vida. Però ho diguem com ho diguem, això és molt difícil de pair i fa que et plantegis de manera molt diferent la confiança que has de tenir ens els altres.

Què et preocupa del teu fill, ara que ja és gran?

Que sigui capaç de viure autònomament. Que els daltabaixos de la vida no el facin desconfiar dels altres. Que sigui capaç d’enamorar-se sabent que un dia es pot acabar i que, malgrat tot, estigui disposat a arriscar per viure i ser feliç.

Adreça’t a algú que es plantegi adoptar.

És difícil resumir en una resposta moltes de les coses que s’expliquen al llibre. Però probablement li diria que pensi que l’adopció és una forma diferent de la biològica d’arribar a la paternitat o maternitat. Que es pregunti si hi està preparat. Li caldran moltes ganes i molta força perquè el fill o filla que adoptarà necessitarà molt més del que ara es pot imaginar. Al final el balanç serà positiu. Li diria que val la pena fer-ho, per la nena o nen que adoptes i també per un mateix.

stats