Així fa de pare
Criatures 28/09/2021

Òscar Dalmau: "Fes el que bonament puguis"

3 min
Òscar Dalmau copresenta el programa de ràdio 'La competència'

Mamífer miop, al·lèrgic a la pols i pare de l'Ia i el Miró, de 6 i 3 anys. Codirigeix i copresenta La competència, a RAC1, ja en la seva tretzena temporada. Publica La Bel i el Biel. Què dimonis és això (ed. Montera), il·lustrat per Magda Codina.

— He escrit un llibre ple d’humor on una nena explica com funciona el món al seu germà, acabat de néixer, que camina i parla com un adult.

Excepte pel recurs d’un nadó que parla com un adult, això que expliques deu ser, de fet, la situació que trobes a casa.

— La relació entre els dos germans del conte respon a l’estàndard de les cases on conviuen dos germans: sovint es barallen o estan gelosos l’un de l’altre. Quan arriba el petit, la gran sent que perd el títol honorífic de reina de la casa. I ha d’aprendre a compartir amb l'acabat d'arribar. A veure com el germà potineja coses que, fa un temps, eren d’ella: el bressol, el cotxet, les joguines o els pits de la mare. Però, en el fons, s’estimen perquè, quan en renyem a un, l’altre acostuma a erigir-se en advocat defensor del culpable.  

La Bel s’imagina el pare com un gos. També la teva filla et veu igual?

— Veient com la nostra gossa ensumava el cul d’un altre gos, la meva filla em va dir que jo era com un gos perquè sempre estava fent el mateix amb el cul del Miró. 

La feina d’humorista i la de criatura s’assemblen.

— Pot ser. De fet, gran part de l’èxit d’un acudit és encertar amb la manera d’enfocar el punt de vista. En el cas de la quitxalla, el més divertit és que aquest punt de vista no és forçat.

Ser pare ha fet variar la teva sensibilitat a l’hora de fer humor?

— Evidentment, gràcies a i per culpa de tenir fills, descobreixes una altra cara de la vida sobre la qual pots fer acudits a la ràdio. O també la pots fer servir per escriure llibres infantils. 

Els fills són especialistes en trobar paradoxes i contradiccions. A nosaltres, els pares, ens fa gràcia quan els veiem perplexos en situacions que no entenen, però als nens i a les nenes no els fa cap gràcia que el món sigui contradictori.

— Totalment d’acord. No puc afegir res més a la pregunta.

Una família és una màquina de generar tensió i caos. 

— "Accepto el caos però no sé ben bé si el caos m’accepta a mi", Bob Dylan.

Després de força temps rebent consells, ara que ja no ets un pare novell, tu t’hi tornes? 

— Me n’estic força d’aconsellar res a ningú, perquè això de fer de pare de vegades és complicat. El millor consell que puc donar és "fes el que bonament puguis".

Quines preguntes t’ha deixat anar la filla gran que et fessin ballar el cap?

— La pregunta “Papa, tu qui ets?”, que em va etzibar fa uns mesos abans d’anar a dormir. Aquell vespre, en lloc de llegir-li un conte, vaig treure’m la cartera de la butxaca i li vaig llegir la targeta de punts del Club Caprabo on deia "Òscar Dalmau".

Darrerament, què us ha fet riure?

— Aquest estiu, anant tots quatre en cotxe per la costa, al Miró el va atacar la gana i es va passar mitja hora de rellotge cridant "Síndriaaaa, síndriaaaa, síndriaaaa...", amb un interval entre síndria i síndria de dos o tres segons. Estàvem desesperats. No hi havia manera d’aturar aquell mantra. Fins que vam gravar-lo d’amagat amb el mòbil i vam reproduir els seus crits pels altaveus del cotxe. En sentir-se, la criatura va callar de cop i nosaltres vam esclafir a riure.

stats