Fernando Garí: “El camí correcte és el que costa”

De tots els errors que he comès com a pare, el pitjor, el que ja no té cap remei, és no haver-los dedicat més temps, un temps que considerava que era meu i que m’havia reservat per a les meves coses. Però també n’he comès d’altres, com ara ser massa exigent o inflexible. Ara, amb el pas dels anys, m’he anat tornant més tolerant.

El protagonista de la novel·la busca el camí correcte. Com ajudes els fills a trobar-lo?

En aquesta època en què triomfa el pensament tou, jo defenso que hi ha certeses que formen part d’un ordre universal que tots compartim. Hi ha una frase que ho resumeix i que repeteixo sovint als meus fills: “Sigues bo”.

Dona’m més pistes.

He volgut transmetre la idea que les dificultats no són una cosa dolenta que ens cau a sobre, sinó una oportunitat per créixer, per madurar, per desenvolupar capacitats de nosaltres mateixos que de vegades desconeixem. Les dificultats fan que la vida sigui interessant, si no, seria molt avorrida. Mira, hi ha una frase que diu Miguel, el protagonista, i que potser ens pot orientar.

Quina?

Em sembla que la va dir abans la mare Teresa de Calcuta. “Quan no sàpigues quin camí enfilar, el correcte serà segurament aquell que et costi més”. Si al llarg de la vida no som capaços de prendre decisions difícils, al final haurem tingut una vida molt pobra.

Ets pare en una família cosida. Parla-me’n.

Vaig ser fill en una d’aquestes famílies fetes amb trossos d’altres i no va resultar fàcil. Veig que pares i mares que intenten refer la vida amb noves parelles creuen que si a ells els va bé, als fills també els hi ha d’anar. Per desgràcia, no sempre és així. La capacitat d’adaptació d’un fill és proporcional a la seva maduresa afectiva i aquesta potser no és gaire consistent si els pares biològics no estaven bé. Nens que es poden veure obligats a conviure en un marc familiar on les seves opinions i preferències estan supeditades a la felicitat dels adults.

Veig que la teva experiència ha sigut dura.

Hi ha aquesta típica escena: “Mira fill, et presento la teva nova mare i els teus nous germans. Veuràs com a partir d’ara ens ho passarem molt bé junts”. Això em sembla pecar d’excés d’optimisme.

Què caldria fer?

Abans de fer una nova família, cal tenir en compte les necessitats afectives dels fills, no només les dels adults. Potser la solució és que cadascú s’estigui a casa seva, amb els propis fills, encara que es trobi a faltar la nova parella. Si no es va amb compte, la nova família es convertirà en un niu de gelosies i rivalitats.

Què és educar?

Mostrar a un fill què impliquen els seus actes, on el poden dur les seves decisions. Crec que és important fer entendre que les teves decisions no només t’afecten a tu, sinó també als altres, i que sempre és més fàcil reparar el mal que et fas a tu mateix que el mal que fas als altres.

Cert.

Però, per sobre de tot, educar vol dir demostrar als fills que te’ls estimes i entendre que abraçar-los els alimenta tant com els alimentava un biberó.