Escriptor, editor, professor i pare de la Laia, el Jordi, la Júlia i l’Aina, de 20, 19, 5 anys i 10 mesos. Publica La casa buida (Edicions Món de Llibres), premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, un poemari sobre el pas dels anys.
— La casa buida és un poemari sobri en què el dolor per la pèrdua s’ensenyoreix de tot. Hi deixe, però, una escletxa per on s’escola l’esperança; la convicció ferma que la vida paga realment la pena, entre altres raons, pels fills.
Hi escrius "la casa es buida si no hi sou".
— Quan els fills són menuts, adolescents o joves, ho ocupen absolutament tot: l’espai físic de la casa i fins i tot l’ànima o la consciència dels pares. A poc a poc, però, maduren i van abandonant la casa. És un procés lent i progressiu però que acaba consumant-se, encara que hi tornen de tant en tant. Deixen d’estar a casa, si més no de manera permanent, d’ací el buit que hi queda.
Ha de ser trist ser una casa i no acollir-hi mai nens.
— No crec que la paternitat, o la maternitat, siga una necessitat imperiosa. Hi ha qui decideix no tindre fills. En el meu cas, però, no l’he prevista mai, aquesta possibilitat.
Però, tot i tenir-los, els pares estem condemnats a perdre els fills.
— Sí, és llei de vida. I més val que siga així. És ben trist quan un fill o una filla no és capaç de madurar i emancipar-se de casa, valer-se per un mateix.
La feina de pare i la de poeta es basen en l’observació.
— Jo he evolucionat poèticament, potser en consonància amb una conversió personal que ha anat de l’èpica a la lírica, de la passió a la contenció. De jove era més abrandat. Ara m’ho mire tot plegat amb més calma. I procure aplicar-hi sempre el filtre de la raó. No he perdut, però, l’espontaneïtat i certa irracionalitat que ajuda a compensar l’encotillament que l’statu quo ens imposa. És millor lluitar contra el sistema des de dins per millorar-lo. Perquè apartar-se’n del tot és impossible. Ara bé, no podem perdre mai la capacitat de somiar. M’agradaria que aquesta il·lusió fora sempre present en l’esperit dels meus fills.
Com la maduresa ha canviat la teva paternitat?
— La maduresa et dona l’aplom i la seguretat que no tenies de jove. La serenitat d’afrontar els entrebancs i els imponderables amb trellat –el seny que en dieu els catalans–. Ara com ara, a la cinquantena, he pogut ser pare amb una estabilitat econòmica de què no gaudia amb trenta anys. I això et permet també ser pare amb unes garanties, sobretot si tens quatre fills a càrrec. Enyore, però, la vitalitat que tenia de més jove. Vaig fer molt d’esport amb els fills grans, cosa que ara sé que no podré fer, per una lesió que tinc en un genoll. I això em dol una miqueta.
Quines situacions viscudes amb els fills t’han commogut?
— Sens dubte, la capacitat que van tindre els fills majors per adaptar-se a la separació dels pares. Ho van assumir de manera molt madura i assenyada. Es van aplicar en els estudis i van saber distingir la situació, que en tota separació sol ser dolorosa per a ambdues parts. I, d’altra banda, em commou la il·lusió que tenen per la vida. Els esforços que fan per tirar avant. La vida paga molt la pena de viure-la, malgrat els problemes. De les meues filles menudes em commou que per a elles tot està per fer i tot és possible.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'La casa buida' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
