Il·lustrador i pare de la Maria i el Martí, de 26 i 19 anys. Ha il·lustrat la col·lecció Clàssics explicats als infants (Edebé) i publica El Papus i jo (Edebé), una història sobre un pare i una filla. Instagram: @francescrovirajarque
— La creativitat és una actitud, una manera d’entendre la vida. Penso en termes creatius i m’he pres la paternitat creativament, mirant més enllà del meu nas i observant molt, que és una bona manera de ser creatiu. Però sense oblidar la part més racional i necessària: tot allò dels límits, els horaris...
Has escrit un conte a partir dels records.
— Un dia, repassant apunts, vaig començar a fer un guió i em va sortir la idea del conte a partir de les vivències com a pare i també com a fill. Vinc d’una família nombrosa i vaig passar la infantesa en un edifici ple de famílies amb nens, pares, avis, veïns, gossos, gats..., amb molta relació entre les famílies i una portera que era una institució.
La història l’explica una nena.
— Sempre m’ha agradat la visió dels més petits sobre les coses, m’agrada posar-me en la pell d’un nen. Em fascina la seva mirada tan essencial, tan neta. Em va semblar una bona idea que fos qui posés en valor el seu pare, amb admiració i humor.
Hi ha res que t’hagi colpit?
— Quan feia el guió pensava en mil coses que anaven sortint i les anava ordenant. Partia d’experiències reals dels fills, com ara la pèrdua de la seva mare, i de com van anar, a poc a poc, fent el dol. Encara que no he volgut escriure un conte sobre el dol, sí que volia que ens hi sentíssim identificats. El to, l’humor, la senzillesa, el fet d’emocionar-se i riure amb allò quotidià. Aquesta ha sigut la meva filosofia de la vida i la manera com he exercit de pare.
Quants anys tenien, quan va morir la seva mare?
— Ella en tenia 21 i ell 14. La seva mare i jo estàvem separats des de feia uns anys i teníem la custòdia compartida. Vaig intentar fer tot el possible perquè tinguessin espai per poder parlar i per deixar que fluís el seu dolor. Els vaig dir: "La vida us ha fet una putada i aquí estem tots tres per fer pinya... I, si s’ha de plorar, plorem".
Havia de ser dur...
— És una experiència inevitable i dolorosa. Els veus tristos i enyorats, i no hi ha camí enrere. Una cosa així li passa a molta gent, però és diferent quan ho vius directament. Tot adquireix una dimensió que ho fa molt delicat.
Quan vas veure que el dol feia el seu efecte?
— Quan ells van començar a poder recordar coses i fets relacionats amb la seva mare, i ho feien sense tant dolor, fent bromes, explicant anècdotes i vivències. Em va sorprendre moltíssim la seva maduresa i la capacitat d’afrontar una pèrdua com aquesta. Em va sorprendre veure com sempre es van donar suport mutu.
Com creus que els ha condicionat viure la mort de la seva mare?
— Crec que ara són més forts i empàtics. Veig que tenen una gran capacitat d’entendre el dolor dels altres.
Què et sorprèn encara, dels teus fills?
— Em sorprèn que em parlin de tu a tu, amb una seguretat i una confiança que em fa treure els colors. Això els encanta. Em sorprèn que recordin coses de mi en les quals jo creia que no s’haurien fixat, les meves excentricitats i manies pels horaris, per l’ordre, per les plantes. Em sorprèn que sembli que em coneguin més que jo mateix.