Enric Prats: “La incertesa no és futura, és present”

El llibre es podia titular 'L’escola NO importa', perquè sovint li carreguem tots els mals de la societat, alhora que no hi posem l’esforç ni hi dediquem els recursos necessaris per fer que faci la feina amb unes mínimes condicions. Una tesi del llibre és que, si no ens volem enfonsar com a civilització, cal recuperar amb ganes la confiança en l’escola.

Com a pare, t’hi has implicat?

Per les edats de cada un dels fills, ho he fet en moments històrics diferents. He pogut comparar escoles amb dues dècades de diferència i observar-ne l’evolució.

I què has vist?

Que potser estem massa obsessionats en el present i ens oblidem que tenim un passat. Sens dubte, les escoles d’ara són millors que les d’abans. I també el professorat. Però també hi ha moltes educacions, moltes maneres d’entendre l’educació i tots portem dins un pedagog. Dit això, ser pedagog no garanteix ser un bon educador. És el cas de Rousseau, que va enviar els fills a un hospici.

Als pares ens angoixa el futur dels fills.

És impossible que els fills es facin una idea precisa del seu futur perquè, sovint, ni els mateixos pares no la tenim clara. I això amoïna molt. Les reflexions que faig amb ells sovint solen derivar cap a la seva dedicació professional. Els estudis només són un pas intermedi. El que els preocupa de debò és disposar del mínim necessari per viure sense la tutela de ningú.

Però ens obsessionem amb el fet que estudiïn.

És important encarrilar els estudis, però no he volgut afegir pressió per fer-los prendre aquesta decisió. Els joves d’ara han de fer moltes voltes abans de trobar una dedicació professional més o menys consistent i satisfactòria. En tot cas, és important calibrar bé cada pas, sigui quin sigui, i tenir tot el suport familiar.

Com els has ajudat a trobar la seva vocació?

La intervenció ha de ser mínima, que no es vegi com una invasió. Al capdavall, ens pensem que els fills són un producte nostre, dels nostres encerts i errors, i cada dia estic més convençut que no és així. Un entorn ple d’incerteses no ens permet afirmar que el seu futur depengui de nosaltres. La incertesa no és una amenaça del futur, sinó del present.

Quina convicció inicial han desmentit els anys?

Que el que fem com a pares determina el futur dels fills. Per sort seva, no és ben bé així. De la dita “Dels pecats dels pares, els fills en van geperuts” ara no n’estaria tan segur. Una altra convicció ha sigut deixar-los la màxima autonomia i no estic segur que hagi sigut del tot encertada. Potser hauria calgut més intervenció per part meva. El dubte sempre queda.

I quina convicció ha resistit el pas del temps?

A vegades la sensació és haver actuat sovint amb poca reflexió, per no dir de manera irreflexiva. Potser la frase més habitual davant d’un nou repte era “No hi arribo”, seguida de “Me’n sortiré”. D’entrada penses que no sabràs resoldre una situació i després veus que no hi ha cap altra opció, que te’n sortiràs sí o sí. És la convicció que més ajuda: la seguretat parteix d’una inseguretat.