Borja Vilaseca: “Allò que passa, convé que passi”

En grec, la paraula enneagrama significa nou línies i fa referència als nou tipus de personalitat. Cada tipus té el seu propi model mental. Un model mental ve a ser la lent a través de la qual filtrem la realitat objectiva de manera subjectiva. Aquest esquelet psicològic determina què ens mou a ser com som i a fer el que fem, com també defineix els nostres principals defectes i qualitats, què desitgem i a què tenim por, fins i tot quina és la pedra emocional amb la qual topem un cop i un altre al llarg de la vida.

Dius que tendim a cometre els mateixos errors.

Conèixer el nostre enneatipus principal ens ajuda a fer conscient la nostra part fosca, el nostre ego, que és la causa última del nostre patiment. Per exemple, l’enneatipus 1, aquell que vol ser perfecte, tendeix a enfadar-se, a ser ploramiques, dogmàtic, prepotent. Darrere d’aquests defectes s’amaga una ferida de naixement: la sensació d’insuficiència i imperfecció.

Quins malentesos podem cometre amb aquest mètode?

L’enneagrama necessita molta humilitat i honestedat per poder-se descobrir a un mateix. I cal maduresa per aplicar-lo en el coneixement dels altres i en la millora de les nostres relacions. El gran problema és la banalització, considerar-ho una mena d’horòscop.

Aquest mètode, esclar, també serveix per analitzar els propis fills...

L’enneagrama s’usa malament si el volem per etiquetar les persones. De tota manera, sí que a través de l’observació dels teus fills pots arribar a intuir quin és el seu enneagrama principal. Això no vol dir, però, que els ho diguis, ni que hagis de deixar-te condicionar per aquesta revelació. Sí que et permet conèixer les seves motivacions més profundes, comprendre les seves pors, saber què els pot equilibrar i quina mena d’experiències i aprenentatges poden permetre treure el millor d’ells.

I com bregues tu amb la por referida als teus fills?

La principal por com a pares és que els passi alguna cosa greu relacionada amb la salut o integritat física. De fet, quan la meva filla tenia un any, un gos li va mossegar la cara i va estar a punt de perdre un ull. Al final l’única opció és confiar en la vida i ser pares responsables sense ser neuròtics: posar límits i no limitacions. Un pensament que em calma molt és que allò que passa convé que passi. És a dir, que tot allò que ens passa ho necessitem per aprendre.

Quina idea orienta la teva paternitat?

La majoria dels pares estan disposats a fer qualsevol cosa pels fills menys deixar-los ser ells mateixos. Jo m’he compromès a contribuir que els meus fills siguin qui realment són, sense que importi què en penso jo. Els estimaré i respectaré decideixin el que decideixin. Tota la resta em sembla secundari.

Què t’han ajudat a descobrir els fills?

A través seu estic revivint la meva infància i soc més conscient de la manera com vaig ser tractat pels meus pares en moments de foscor i d’inconsciència. Aquest és un regal que m’han fet els meus fills: estimant-los estic estimant i curant al meu nen interior.