“La infància és fosca i dura”

A vegades imagino què passaria si la meva dona es morís. Són imatges que em vénen al cap. Imagino coses terribles i no les vull reprimir. La ment és una cosa estranya i aquests pensaments són part de la vida. Els nens també en tenen.

Parla-me’n.

El meu fill gran es desperta a mitja nit i em diu coses com ara que li hauria agradat no haver nascut. Què fas en un cas així? Segurament no he de donar-hi gaire importància, potser només intenta impressionar-me. Però t’asseguro que ho aconsegueix.

Quina sol ser la teva reacció?

Li explico que és un nen amb sort, que n’hi ha que no tenen joguines, que no viuen en una casa com la seva. Què més li puc dir? Però ell insisteix. Una nit em va dir que es volia morir. El vaig abraçar i el vaig treure del llit delicadament.

I on te’l vas endur?

Volia crear un espai íntim i segur, un petit món on estiguéssim només ell i jo. Se’m va ocórrer dur-lo al cotxe i tancar-nos-hi. Vam parlar molt aquella nit. Vam recordar passejades pel bosc, excursions pel camp, les vacances en una casa a prop del mar. Després de força estona revivint coses precioses, fent-li veure els anys preciosos que estàvem vivint junts, li vaig demanar sisplau que no tornés a dir allò tan terrible, que si ho feia per espantar-me, realment m’havia espantat molt.

Els protagonistes de la teva novel·la són un pare amb dos fills que viuen el dol per la mort de la mare.

La novel·la està dedicada al meu germà. Ell i jo vam viure una cosa semblant quan érem petits i vam estar molt l’un al costat de l’altre. És molt naïf pensar que la infància és una època feliç. La infància és fosca i dura.

Els nens n’escapen tan aviat com poden.

El meu germà era molt divertit i enginyós, feia riure tothom però era una persona infeliç, sempre estava trist. La mare anava a parlar a l’escola sobre la seva apatia, la seva ràbia. Però no s’hi podia fer res. Fins que tot això va anar quedant enrere. Crec que tot va començar a canviar quan es va enamorar.

També és pare?

Tots dos teníem molt clar que volíem ser pares. Jo només tinc nens i ell només té nenes. I és feliç. És un pare extraordinàriament competent i eficaç: calmat, llest, ferm, afectuós. És el pare perfecte.

I tu, com fas de pare?

Ara, promocionant el llibre, viatjo i passo temps fora de casa. Quan hi torno i em miro els meus tres fills, em pregunto si realment em necessiten. Podríem dir que de manera objectiva sóc un bon pare. Passo temps a casa, sóc tendre, afectuós, divertit, jugo amb els fills, els ensenyo mil coses. Però malgrat tot això, no crec que sigui essencial per a ells de la mateixa manera com ho és la seva mare.

Escriure el llibre et deu haver fet recordar el teu pare.

Va morir quan jo tenia 6 anys i per mi encara és dur parlar-ne. Sona estrany però et puc dir que no he estimat mai ningú com a ell. I quan em vaig fer gran i vaig anar descobrint el complet desastre que havia sigut la seva vida, encara me’l vaig estimar més.