Família 23/12/2017

Amadeu Carbó: “Ensenyem a buscar la felicitat”

Especialista en cultura popular, educador social i pare del Lluc i l’Oriol, de 14 i 10 anys. Publica ‘Celebrem el Nadal’ (ed. Morera), perquè encara hi ha coses del Nadal que us sorprendran. El podeu escoltar a www.festafesta.net

i
Francesc Orteu
2 min
“Ensenyem  a buscar  la felicitat”

Cada any el grup familiar es redefineix al voltant de la taula. S’evidencien les absències o les noves incorporacions -el tòpic dels cunyats-. Els grups humans tenim algunes dèries, com ara la continuïtat del grup, on la canalla pren un paper primordial i són objecte de veneració.

Tió, Reis, Home dels Nassos... Sembla una conxorxa per enredar els petits.

És un engany sense malícia. El Nadal té a veure amb les expressions carnavalesques i les antigues festes d’inversió. La festa del Bisbetó és un clar exemple d’inversió de rols.

Què has descobert del Nadal observant els teus fills?

Què encara soc un nen i m’agrada ser-ho. En certs moments del Nadal permeto que surti aquest nen. Ells m’han retornat el desig de celebrar-lo amb intensitat. A gairebé tothom li passa que en fases de la vida tot això del Nadal es fa feixuc i intentem esquivar-lo. Però quan tens fills s’activa aquest desig de celebrar la vida.

Què recordes?

El Nadal de la meva infantesa té gust d’ametlla salada i oliva farcida d’anxova, dos elements que mai faltaven en els pica-pica nadalencs. També recordo dinar tard, molt tard, perquè el pare era pastisser i això condicionava molt els dinars de les festes. I recordo els dies de Reis de manera especial i molt viscuda. Vinc d’una família tradicional.

Què és fer de pare?

És un compromís cap als fills però també cap a tu. Però jo reivindico el pare/mare imperfectes, amb dret a equivocar-se dia sí dia també. Aquesta perfecció que se’ns exigeix és un gran engany en el qual caiem de quatre grapes.

Què et preocupa?

Que els meus fills siguin capaços de buscar la felicitat. I dic buscar, no que siguin feliços. Si no tenen la inquietud de buscar-la, mai ho seran. I que la busquin tampoc no vol dir que la trobin. Ara, si no la busquen mai seran feliços, potser seran una altra cosa.

Què et costa?

Donar-los el temps que necessiten. És allò de “Coi, ara no emprenyis que tinc coses importants a fer”. I esclar que sí que hi ha coses importants a fer, sobretot amb els fills. També em posen fora de la zona de confort aquelles preguntes que giren al voltant del transcendent, de l’espiritualitat. En aquests temes no val a badar i normalment t’arriben quan estàs desprevingut. Els meus fills són especialistes a fer-me preguntes del milió en els semàfors.

Explica’m un Nadal especial.

És una història dura i trista. La nit de Reis de l’any 2009 va morir una de les meves germanes -massa jove, esclar-. El gran hi tenia una relació molt intensa. La tieta era una mena de màquina festiva, ho celebrava tot, i sobretot la diada de Reis. Per això vam decidir no alterar res. El nen va anar amb la seva mare a rebre els Reis i l’endemà va rebre els seus regals, amb la normalitat que la tristor ens permetia.

Em fa plorar sentir-te dir això.

És en aquests moments quan t’adones la importància de celebrar la vida, justament per la seva fragilitat. I és que, malgrat tot, la vida continua i si venen els Reis... venen. Oi que m’entens? Pot semblar frívol però no ho és gens.

stats