L’error més habitual és que no sabem com són els nens petits. Creiem que el seu món és com el nostre però en petit, i no. Ens hi comuniquem com si fossin petits adults i ens sorprenem quan no ens fan cas, i interpretem sempre que és culpa seva. S’ha anat transmetent durant segles de pares a fills que els nens et prenen el pèl. Sovint situem el problema en ells quan el problema és que ni els entenem ni sabem acompanyar-los.
Què no hauríem de fer?
Reduir un nen al seu comportament, etiquetar-lo en funció del que fa com si fos definitori. Els nens són més que el que fan o veiem. Són vida, són descoberta, són llum. Que siguin més moguts o menys, més vergonyosos o menys, no ens ha d’importar, perquè la seva essència és inabastable.
Què et va costar més?
El repte més gran ha sigut passar de la teoria a la pràctica. La maternitat et remou per dins i un cop t’hi veus és quan has d’aprendre què pots fer amb aquesta remoguda, com pots gestionar-la, canalitzar-la perquè esdevingui aprenentatge i creixement. En moments de cansament, de tensió, no és fàcil que aquella enrabiada del teu fill no et faci perdre els papers.
Tendim a creure que el problema és el nen.
Les dificultats que costa més resoldre apareixen quan els pares no volen mirar-se a ells mateixos, quan focalitzen tot el que els passa en el fill, com si fos l’origen i el final de tot. “Estem malament perquè fa això o allò altre”. Quan no hi ha una mirada més àmplia, busquen varetes màgiques que, amb un sol toc, facin canviar el nen. Ell no ha de canviar, ho ha de fer la nostra mirada sobre el conjunt. Fem-nos preguntes.
Quines?
Per què em remou tant això que fa ara el meu fill? Per què em crispa d’aquesta manera si fa el que li toca fer per l’edat que té? Cal començar a comprendre’ns per comprendre després el nostre fill.
Ets força benèvola.
N’hi ha que creuen que fer l’esforç d’entendre els fills és educar-los sense posar límits. En discrepo totalment. Esclar que els límits són imprescindibles, però posar-ne no és incompatible amb fer-ho amb respecte, comprenent el nen i ajudant-lo a canalitzar la frustració que li provoca el límit que li imposem. Com a qualsevol altra persona adulta, hem de tractar els fills amb respecte. El problema és que la majoria hem viscut infanteses en què els límits es posaven des de l’autoritarisme, l’amenaça i el xantatge. Canviar el paradigma costa però és imprescindible.
En què poses èmfasi, a casa?
A saber escoltar el cos i saber quan cal parar. I també cal respectar un temps de silenci. M’agrada que les meves filles identifiquin molt bé quan el cos els demana descans o silenci. Això és valuós ara i quan siguin persones adultes.
Explica’m un hàbit saludable.
Respirar les emocions. Hem ensenyat a les nostres filles que les emocions venen i van i que quan comencen a ocupar el seu cos, sempre tenen una eina poderosa per recuperar el centre, que és respirar l’emoció. És important que sàpiguen que dins seu sempre tindran aquesta eina.