“L’honestedat sempre surt a compte”

Els mesos d’embaràs i els primers anys de criança són com viure submergida en una piscina. És la sensació d’estar sota l’aigua. Sents que fora hi ha soroll, que potser va per tu, però no ho sents gaire bé. Tenia la sensació de ser al món i de no ser-hi. Tot el que passava al meu voltant em preocupava poc perquè tenia coses realment importants a fer, com mirar-me la panxa o la criatura.

Ha de ser una sensació ben agradable.

I també perillosa, perquè de tant en tant necessites treure el cap per respirar. D’una banda, vius una experiència meravellosa però, de l’altra, pots desaparèixer com a persona.

A tu et va passar?

Quan els fills van arribar a la meva vida, no vaig voler deixar de ser jo. Però sí que el meu jo es va fer més complex, amb més ramificacions, amb més pors i incoherències. Avui la meva maternitat no té res a veure amb aquella sensació de la piscina. Ara els fills són gairebé independents, malgrat que trobo que emocionalment em necessiten més que fa uns anys.

Explica-m’ho.

Han fet com una corba. Quan eren petits m’estaven molt a sobre. Després van créixer i es van allunyar. Però ara que encaren l’adolescència, em tornen a estar molt a sobre. És com si sentissin una gran necessitat de reforçar el nostre vincle i, al mateix temps, d’independitzar-se. És contradictori. Però em sembla una cosa molt especial i interessant. Això visc ara.

I com ho vius?

Creia que el fet que s’anessin independitzant em resultaria més fàcil d’assumir, però no. A vegades els trobo a faltar. Hi ha vespres que decideixo quedar-me a casa per fer coses junts i resulta que estic sola perquè ells ja han fet plans amb els amics.

Quin tema teniu pendent?

L’organització, l’ordre de casa. Abans m’hi enfadava més. Ara intento assumir-ho amb paciència, esperant que passi aquesta fase. Quan en parlo amb altres pares de fills adolescents, tots coincideixen en aquest punt.

Vist en perspectiva, què has fet que hagi sigut un encert?

L’honestedat sempre surt molt a compte amb els fills perquè, d’una manera o altra, ells ho acaben veient tot. Em fa gràcia la gent que té por de parlar de segons quines coses davant dels fills. Jo crec que convé parlar de tot, cal explicar bé les coses perquè els fills les noten i si no les fem explícites es poden preocupar sense sentit. Tant és que et sentis feliç o abatut, per a mi hi ha un principi d’honestedat que passa per compartir-ho amb ells.

Què sents, en veure’ls créixer?

Veure créixer un fill és un espectacle fascinant. És increïble observar com va trobant la seva manera de ser. A vegades hi reconeixes coses però sovint et preguntes d’on deuen haver tret això o allò. A més, m’estic adonant d’una cosa.

Quina?

Que em pensava que coneixia millor els meus fills i resulta que no els conec tant com creia. Quan descobreixes això t’adones que els has d’escoltar més, perquè potser saps què pensaven o sentien abans, però no ara. De fet, ells tampoc no ho saben gaire.