Magalí Homs: “Tenir fills vol dir viure en la incertesa”

Vivim a la frontera entre dos barris, en un lloc que a mi no m’agradava gaire, però gràcies als fills he anat descobrint que s’hi viu molt bé. Ens agrada la vida de barri. Ells van a l’escola pública i al cau. Els dissabtes al matí anem a un mercat de productes biològics a la parada de metro de Vallcarca i a jugar al Parc de la Creueta. Les tardes d’hivern ens agrada anar als Jardins de Maria Baldó. És ple de mimoses. Quan fa fred és agradable estar tot envoltat de color groc.

Com comenceu el dia?

M’agrada que ens despertem amb prou temps per poder seure i esmorzar junts. Després ens vestim i encara tenen una estona per poder jugar abans d’anar a l’escola. Jo els hi acompanyo. A la gran li faig un petó abans d’arribar i ella ja marxa sola. El petit encara vol que el dugui fins a la porta. Tots aquests moments pausats són unes de les rutines més maques. El preu que pago per poder-ho fer és als vespres, perquè he de treballar fins més tard.

Es porten quatre anys.

Encara comparteixen habitació, tot i que la gran ja comença a dir que li falta lloc. El petit, però, diu que ell no vol dormir sol, que li agrada dormir amb algú altre a l’habitació.

Discuteixen gaire?

La relació no és especialment conflictiva, però hi ha moments que és intensa. Jo procuro deixar-los fer, fins que arriba el moment que cal aturar la intensitat. Llavors cal fer-los reflexionar sobre què ha passat, que s’adonin que no s’escolten. Els ajudem a posar-se l’un en la pell de l’altra, i viceversa. Ara, també hi ha moments de conflicte que són molt bonics.

Quins?

Ara estan començant a descobrir que fent pinya són més forts a l’hora de plantar cara als pares. Quan et venen tots dos cal que t’esforcis més per fer-los entendre les coses, però al mateix temps trobo que és molt gratificant veure com saben fer una causa comuna.

Què et preocupa, ara mateix?

Hi ha algunes coses que me les penso molt i altres que no gaire. Però ara no hi ha res que em preocupi especialment. Esclar que hi ha preocupacions diàries que vas resolent, però tenir fills implica aprendre a conviure amb la incertesa, amb el canvi. No pot ser que els canvis et preocupin excessivament perquè acabaries vivint en un estat d’alerta permanent.

Però sempre hi ha coses que no van prou bé.

Soc d’aquelles mares que no recorden cada dia què cal dur a l’escola. Per tant, la gran ha après a responsabilitzar-se de tot el que li demanen. Ella té cada cosa al seu lloc. Es tracta que cada dia siguin una mica més autònoms, una mica més crítics, que cada cop vagin prenent les seves pròpies decisions.

Volia que m’expliquessis coses del FLIC...

Només et diré una cosa. L’any passat, quan ja plegàvem, un pare se’m va acostar amb un somriure d’orella a orella i em va dir: “No us coneixíem de res però això és increïble, veníem per estar-nos-hi una hora i portem aquí tot el dia”. També se’m va acostar una mestra d’escola contenta per dir-me: “Veus aquell nen? És el primer cop que el veig obrir un llibre per voluntat pròpia”.