Així fa de pare

Jordi Graupera: "Em preparo per a la tristesa, perquè la veig sovint en altres pares"

Professor de filosofia, periodista i pare de l’Aurèlia, la Francesca i el Fèlix, de 7, 5 i 2 anys. Ha estat professor en diverses universitats dels EUA i ara ho és de la Ramon Llull. Publica ‘La perplexitat’ (Destino), biografia intel·lectual i crònica dels seus anys americans, on també repassa infància i joventut

3 min
Jordi Graupera.

En el teu pensament, la racionalitat ocupa un lloc preferent. Per això el títol de La perplexitat és tan potent i significatiu. Però quines pulsions irracionals t’ha desfermat la paternitat?

— Una vegada vaig fotre un crit a la meva filla gran perquè havia entrat en un bucle obsessiu de què no hi havia manera que sortís. Vaig perdre la paciència, vaig arribar al meu límit. En acabat, vaig trucar a una tia meva, que és psicòloga infantil, per preguntar-li si la meva filla tenia un problema d’obsessió i per dir-li que necessitava eines per adreçar-lo. Mai no oblidaré el que em va dir.

Què?

— Parafrasejo. "Primer, Jordi, ho estàs fent bé. Ets bon pare. Pots estar tranquil. Si algú aquí necessita ajuda ets tu i no ella. I l’ajuda és aquesta: ho estàs fent bé, te l’estimes, i la teva filla creix com Déu mana amb les dificultats normals de la vida humana, incloent-hi com gestionar les coses que ens obsedeixen. Segon: és bo que la teva filla sàpiga que tens límits. No pas límits morals, no pas límits que tu imposes perquè ets qui posa les normes; sinó límits reals. Que hi ha un moment que has arribat al final de la teva paciència o de la teva capacitat d’entendre una cosa. És fonamental que ella vegi això, que vegi que el món no és infinit, que la teva paciència, que la teva capacitat de comprensió, que la teva serenitat no són infinites. És un gran aprenentatge que l’ajudarà a regular-se i a entendre que els seus límits també són normals i que tothom té dret a perdre els papers".

La paternitat es pot resumir en dos moviments elementals: empènyer el fill o frenar-lo una mica.

— Tots els defectes venen amb les seves virtuts. De vegades, la nostra millor virtut és també el nostre pitjor defecte. I allò que ens condemna és el mateix que ens salva. Pots ajudar el teu fill a superar la covardia, però no cal que l’empenyis a deixar de ser prudent. Potser la seva prudència ve d’una interpretació del món que tu no veus i que et convé escoltar. O potser és el caràcter. Pots ajudar el teu fill a no ser un temerari, però en la seva audàcia potser hi ha una esmena a la teva manera de viure que fas bé de mirar d’aprendre. Podem ensenyar als fills a veure els límits de les seves pors o de la seva confiança, però cada experiència humana té alguna cosa de nova que hem de poder observar sense manipular-la en excés. 

Per què venerem la infantesa si els fills en fugen tan aviat com poden?

— No sé gaire què dir-te. Voler fugir de la infantesa és un tret força infantil. Igual que voler semblar més jove és un tret de persones que senten l’alè de la mort al clatell. No crec que els fills fugin de la infància. Tots volem assemblar-nos a les coses que ens agraden i els adults, a ulls dels nens, som éssers màgics, que sabem convocar coses meravelloses amb les nostres paraules i amb la nostra llibertat. Qui no voldria tenir això, sobretot quan no en coneixes els costos, quan no veus els mecanismes reals que hi ha rere l’aparença de conjur màgic? Gran part de la literatura infantil sobre la màgia reprodueix l’experiència dels més petits quan veuen com operen els grans, perquè no en coneixen les relacions causa-efecte.

Ser pare és, en qualsevol edat del fill, veure com s’allunya.

— Escolto molt el que em diuen pares que tenen fills més grans que els meus. Quan em diuen que aquest moment que visc ara és el més preciós i que cal ser-hi perquè després els fills s’allunyen i el buit que deixen és immens. Me’ls escolto molt i miro de ser-hi tant com puc, sense convertir els meus fills en un apèndix del meu sentit de la vida. La llibertat dels fills es construeix contra la dels pares. Però també penso que una manera de viure bé la vida és entendre que aquest allunyar-se és la teva mà arribant més lluny, igual que tu ets la mà dels teus pares arribant més lluny.

És una idea bonica.

— En el fet d’allunyar-se hi ha l’explosió d’una llibertat i d’un sentit que d’altra manera no existirien. Crec que soc capaç d’imaginar-me una mena de joia tranquil·la, i un orgull, en comprovar com els meus fills humanitzaran el món lluny de mi. I em preparo per a la tristesa, perquè la veig sovint en altres pares.

stats