Mireia Serra i Vilà: "Odiava el biberó perquè era el meu substitut"

BarcelonaDe la primera lactància i maternitat ha nascut una nova Mireia i un activisme clar pro dones i pro mares. Ha estat un dels aprenentatges més bèsties de la meva vida. Ha transformat la relació amb mi mateixa, amb el meu cos i amb el meu entorn.

Ho expresses amb molta contundència.

— Aquest sentiment que descric és el que sento ara. Quan estava en ple postpart, lluitant per la nostra lactància, va ser un mar de llàgrimes, sang, suor i llet, meva i també artificial. Van ser dies d’angoixa, de tristesa, d'impotència i de molta, molta solitud. Dies de dubtar de mi mateixa i del meu cos, dies de rebre comentaris a punta pala del meu entorn, la majoria en males direccions. Van ser dies molt negres de culpa i frustració.

Per què va ser tan dur?

— De petita i adolescent odiava els meus pits, eren massa petits i no molaven. Així m’ho recordava l’entorn constantment. Amb la lactància vaig descobrir que són molt grossos i tan capaços com qualssevol altres. Vaig aprendre a cuidar-los, curar-los, mimar-los i estimar-los com mai. Avui, malgrat haver passat dues lactàncies i no ser precisament els pits més esplèndids del món, els admiro i els venero cada dia. Els visc lliures, sense complexos, sense lligar-los amb sostens i els destapo sempre que em ve de gust.

Com imaginaves que havia de ser la primera lactància?

— Tenia la idea i el desig que fos una lactància materna exclusiva, però al cap de quinze dies ja era mixta perquè donava suplements al meu fill seguint males indicacions. Després de molts mesos convivint amb una lactància mixta, mentre intentava retirar els suplements i augmentar la meva producció, el meu fill va començar a rebutjar els meus pits i cada cop que li oferia el pit era una lluita molt desagradable, fins que als cinc mesos, amb la meva incorporació a una feina remunerada, es va acabar la nostra lactància mixta i es va transformar tècnicament en una lactància artificial o amb biberó. Amb el biberó va començar el meu activisme amb #totesleslactànciesmolen.

Com et feia sentir l’ús del biberó?

— Al principi l’odiava. Era el meu substitut. Jo ja no era imprescindible. Això era el que pensava les primeres setmanes. Després la percepció va canviar. Vaig posar límits al meu entorn i vaig decidir que només jo alimentava el meu fill, encara que fos amb biberó i llet de fórmula, i així les estones d’alimentar-lo i nodrir-lo van tornar a ser estones només nostres. Vaig aprendre a disfrutar de la lactància amb biberó, i va ser bonic.

Quines tres frases sobre lactància cal tenir penjades a la nevera?

— 1) Pregunta’t quina relació has tingut amb el teu cos i els teus pits abans de ser mare. 2) La lactància és a demanda per tu i per la teva criatura, però no pel pare. 3) El vincle és presència, no és teta o biberó.

Explica’m la segona.

— És important estar a disposició de la demanda de les criatures, però també és important escoltar les nostres necessitats i sentiments. Quan una criatura plora no sempre és perquè vol teta, que cadascú es faci responsable de sostenir-ho a la seva manera.

Quines són, ara mateix, les teves batalles domèstiques?

— N’hi ha moltes cada dia. És esgotador. Però el repte per a mi és ser equitativa amb tots dos, pel que fa a presència i temps de qualitat que dedico a cada un. Si ells senten que hi ets, les batalles són assumibles. Quan no pot ser així i passes massa hores absent, les batalletes es converteixen en guerres. Les criatures en realitat necessiten molt poc, el problema és sovint que el ritme que portem no ens permet ni dedicar un mínim de temps al dia de plena presència a ells.

Resumeix el que has après d’essencial sent mare.

— No crear-me expectatives. Intentar fluir amb el que la maternitat et va portant. Criar sense escoltar opiniòlegs o persones de l’entorn que et regalen consells sense haver-los demanat. Repetir-te que tot passa i tot torna, per poder-te centrar en el que estàs vivint, sense pensar en el que pots estar perdent.

Descriu-me un moment preciós.

— Molts matins, en despertar-me, observo els meus fills dormint junts al meu llit. Em quedo parada i flipo de com és de bèstia això de crear personetes amb la persona que estimes.