Nova YorkLydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".
Com Birk, cada cop un nombre més gran de persones de la Generació X i del Baby Boom s'enfronten al fet, a vegades dolorós, que no seran avis. Poc més de la meitat dels adults de 50 anys o més tenien almenys un net el 2021 mentre que el 2014 eren un 60%. Enmig de la caiguda de la natalitat –també a Catalunya i Espanya–, cada cop més adults dels Estats Units admeten que és poc probable que tinguin fills. Les raons són múltiples, però una d'elles és que, simplement, no en volen. "Això és el millor i el pitjor de tenir fills", diu John Birk Jr., de 55 anys, i marit de Lydia Birk. "Veus com prenen les seves pròpies decisions, diferents de les teves".
No obstant això, els aspirants a avis com els Birk poden experimentar una profunda sensació d'enyorança i pèrdua quan els seus fills opten per no ser pares, tot i que entenen intel·lectualment que els seus fills "no els deuen" un llegat familiar, diu Claire Bidwell Smith, terapeuta i autora de Conscious Grieving. I no hi ajuda el fet que la societat tendeixi a pintar els nets com una recompensa per envellir. "Sempre sents a la gent parlar de com és de maco ser avi, que és millor que ser pare", diu Bidwell Smith. "Crec que quan la gent no arriba a experimentar-ho, això ve acompanyat d'una pena molt real. És un dolor que la nostra cultura tendeix a no reconèixer i del qual la gent no sap com parlar-ne", afegeix.
Sentir-se exclòs, sense llegat
Christine Kutt, de 69 anys, va tenir a la seva única filla amb 42 anys, després de molts anys pensant que no volia ser mare. L'experiència la va transformar, diu, i li va encantar ser mare. Però la seva única filla insisteix a dir que no vol tenir fills, assenyalant el seu pessimisme sobre l'estat del món i el canvi climàtic, com a principals raons. Kutt, que està divorciada i viu als suburbis de Chicago, vacil·la entre donar suport a la decisió de la seva filla i esperar en silenci que canviï d'opinió. Somia a estar envoltada de nets a mesura que envelleix, transmetre'ls les seves receptes familiars i el seu amor pel rock'n'roll.
Segons la psicòloga Maggie Mulqueen, qui té l'esperança de tenir nets es troba en una edat en la qual experimenta un "encongiment del temps", és a dir, que té menys anys al davant que al darrere. Això pot significar enfrontar-se a qüestions existencials sobre les seves vides i llegats. Mulqueen, que ha assessorat molts baby-boomers en el seu anhel de tenir nets, ha descobert que la decisió de no tenir fills pot tensar la relació pares-fills, sobretot quan qui ha somiat a tenir nets no aconsegueix separar la decepció personal que sent de la sensació d'estar decebut amb els seus fills.
Kutt, recelosa de cometre aquest error, no parla gaire del tema amb la seva filla. "M'ha deixat perfectament clar que no se n'ha de parlar, tot i que a vegades no puc evitar-ho". Kutt li diu a la seva filla que la dona que serà d'aquí a deu anys no reconeixerà a la persona que és avui i l'anima a mantenir obertes les seves opcions.
Per als pares grans, la situació pot semblar un rebuig personal, ja que, segons explica Mulqueen, alguns es pregunten: "He ficat tant la pota que els meus fills no volen tenir fills?". I quan al teu voltant, la gent de la teva edat té nets i porten els nens als entrenaments de futbol i a recitals de música, els que no tenen nets poden sentir-se exclosos, diu Mulqueen. "És com quan els teus amics es casen o tenen fills i tu no", diu.
Lamentar l'elecció d'un fill
Com tots els pares entrevistats per a aquest article, Jill Perry, de 69 anys, diu que les seves dues filles –a la trentena i sense fills– haurien de poder prendre les seves pròpies decisions sobre la maternitat i comptar amb tot el seu suport. "Però ara també seria el moment perfecte per convertir-se en àvia", reconeix. Fa dos anys que la van acomiadar de la seva feina després de 30 anys treballant com a infermera d'urgències.
Quan els seus amics publiquen a les xarxes socials fotos felices amb els seus nets, Perry sent sovint l'anhel d'allò que podria haver estat. Casa seva seria la "casa de la diversió", on els petits podrien pintar i viure aventures. "Crec que aquesta és la part que més em costa", diu. "No podré fer això amb els nets. Què puc fer per satisfer aquesta necessitat?". Es manté ocupada amb els seus gossos, el club de lectura i el seu marit, però també se sent una mica sola a mesura que passa el temps. "Els nets aporten esperança i llum a la teva vida", observa. "Crec que són el contrapès de l'envelliment, perquè envellir és dur".
La seva filla petita, Emily Cox, de 35 anys, explica que la seva mare havia expressat en diferents moments de la seva vida com li agradaria ser àvia. Mentre que la seva germana gran sempre havia dit que no volia tenir fills, Emily Cox s'ha sentit més ambivalent inclinant-se a no tenir-los a causa de preocupacions per la seva estabilitat financera, la seguretat escolar, l'accés a l'atenció de salut i no haver trobat una parella de confiança. "Part del meu procés de dol també ha sigut alguna cosa com «això és una cosa que no soc capaç de donar als meus pares?» i «quina responsabilitat tinc per això»?".
Segons la terapeuta Claire Bidwell Smith, és important que els que no seran avis es donin permís per reconèixer i assumir el seu dolor. Però per a alguns és molt difícil perquè es diuen a si mateixos que ho haurien de superar, ja que hi ha pèrdues molt més grans al món. Els experts animen els no avis a explorar altres facetes de si mateixos. Qui trobi a faltar passar temps amb nens petits pot trobar altres formes d'implicar-se. Un pacient seu, per exemple, fa voluntariat i imparteix classes de matemàtiques en una escola. I també poden preguntar-se: "si el pròxim capítol de la vida no inclou nets, quines noves activitats o aventures podrien ser possibles?".
L'espòs de Jill Perry, David Cox, de 67 anys, fa el que pot per evitar idealitzar l'experiència de ser avi i recorda que els seus amics protesten per haver-se convertit en una "cangur amb excés de feina". Així i tot, encara sent punxades de tristor, sobretot quan ell i Perry passen a prop d'un parc ple de nens. O quan recorda el seu avi, que va emigrar de Sicília i per a ell va ser una figura paterna, més, fins i tot, que el seu propi pare. "Crec que als dos ens hauria encantat tornar-li amb escreix aquest regal d'amor incondicional i d'orientació si fóssim avis", diu referint-se a ell i la seva dona. "Però no serà així".