Un dinar a casa la nostra J.K. Rowling

Sant Feliu de LlobregatEntro a casa la Maite Carranza (Barcelona, 1958), a Sant Feliu de Llobregat, i em rep dedicant-me el seu somriure acollidor. La Maite és escriptora multipremiada i prolífica, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, i guionista de llarga trajectòria. M’agrada anomenar-la la nostra J.K. Rowling encara que a ella la incomodi el títol honorífic. Però no vivim a Anglaterra i en els darrers anys s’ha vist obligada a combinar l’escriptura amb un retorn a la docència i ara gaudeix de l’inici d’una prejubilació de l’àmbit educatiu guanyada a pols.

La Maite és una de les persones més generoses que conec. I tot i que em va avisar que no tenia menjar a la nevera i que dinaríem fora, m’anuncia que ha cuinat i que ens quedarem a casa. No ho pot evitar, ella és així. I al que en principi havia de ser un dinar a tres, amb la Maite, la Júlia, la gran dels tres fills de la Maite, i jo, al final s’hi ha acabat sumant la resta de la família: el Maurici, el mitjà; el Víctor, el petit, i el Marce, pare del Víctor i parella de la Maite des de l’any 1992. I de nou no em sorprenc perquè la Maite té el do d’ajuntar gent al voltant d’una taula, d’una causa i de tot allò que es proposi.

El retorn del fill

L’únic que encara viu a casa és el Víctor, de gairebé vint-i-cinc anys, i tot i que hi està la mar de bé diu que té moltíssimes ganes d’independitzar-se. La Júlia, de trenta-set anys, ja fa força temps que va marxar, igual que el Mauri, de trenta-quatre, que després d’un temps fora de Catalunya ara està a punt de traslladar-se definitivament a Sant Feliu. Això darrer m’ho explica la Maite amb una alegria que no prova de dissimular, perquè tot i ser una mare que ha encoratjat els fills a volar i a valer-se per si mateixos, també té un fort caràcter mediterrani, i la fa feliç tenir els cadells a la vora.

Prenem cafè al jardí de la casa de Sant Feliu de Llobregat i ens hi acompanya el Morti, el conillet d’Índies que fa tres anys que forma part de la família per substituir el Marvin, que va passar a millor vida.

En un moment que enganxo a soles la Júlia, el Mauri i el Víctor, tots tres em confessen que soc l’amiga guai de la mare i ric satisfeta. Perquè els he vist créixer i passar-ne de tots colors. I aprofito la complicitat per preguntar-los com porten tenir una mare com la Maite, coneguda, activa i gens convencional. Tots tres admeten sentir-se’n molt orgullosos, i alhora no donar-li més importància de la que té. La Maite Carranza és la mare i punt. I sí, algunes vegades els va resultar pesat que els identifiquessin com “els fills de”, sobretot a l’escola, i més a partir del moment en què va publicar la trilogia La guerra de les bruixes (Edebé) i la seva popularitat i presència en mitjans de comunicació van augmentar moltíssim, però ho han viscut amb més normalitat que neguit. Saben que els ha utilitzat com a material per a llibres i ho ha fet sense consultar-los. Però a canvi els ha dedicat alguns títols (La princesa Júlia de l’editorial Cruïlla, i En Maurici Serrell Suat i la sèrie Víctor publicats per Edebé). I tots tres han sortit prou creatius: la Júlia escriu i va exercir de fotògrafa, el Mauri treballa en l’àmbit dels videojocs i el Víctor té dos grups de música.

Quan va arribar el Marce

A taula els continuo estirant la llengua, ara perquè m’expliquin com van viure la incorporació del Marce a la família, fa més de trenta anys, i que va aterrar a Sant Feliu provinent de Santander. La Júlia diu que li va fer il·lusió que la mare tingués nòvio i el Maurici ni se’n recorda perquè era molt petit. I, esclar, tots dos van viure amb il·lusió el naixement del Víctor l’any 1998. El Marce i la Maite es pixen de riure i desmenteixen que tot fos tan idíl·lic. La Júlia va ser una nena i una adolescent reptadora i uns i altres es llancen al cap anècdotes sucoses.

Al setembre la Maite publica La lloba grisa (Edebé), dedicada a Deméter, l’àvia de l’Anaïd, protagonista de La guerra de les bruixes. 

Però tinc ganes de parlar amb la Maite i la Júlia. Ja fa uns quants anys que treballen conjuntament a l’hora d’escriure guions i llibres. Aquest juny han publicat Més enllà de la broma (L’Esparver), on parlen del bullying en un thriller juvenil trepidant, a voltes amb humor, a voltes amb terror, a voltes amb molta sorpresa i també amb reflexió. Em diverteix escoltar-les perquè admeten que es barallen moltíssim a l’hora de treballar, però que minuts després se’ls acudeixen idees genials. I que, de fet, sempre s’han tirat els plats pel cap, però ara ho fan només per feina i se n’obliden al moment. Treballen metòdicament l’argument i després passen al procés d’escriptura. La Júlia diu que l’estil literari és el de la mare i que ella s’hi ha adaptat, i la Maite diu que les trames s’han empeltat de l’energia i la visió de la Júlia. Però a totes dues els uneix una mateixa visió de vida i uns valors que en el darrer llibre són fonamentals. Perquè el que ara en diem bullying no és nou i a totes dues les amoïna. Esperen que el llibre sigui una eina útil per reflexionar sobre qui rep, qui consent i qui exerceix assetjament escolar, i fer-ho amb una perspectiva diferent.

Jo també ho espero i acabem el dinar brindant pel llibre i per la nostra llarga amistat.