Una bona ex

Jo tenia una família feliç, de les que tenen conversa i riuen als restaurants, i sempre m'havia inquietat veure algun pare separat, o potser vidu, sense afaitar i en companyia de dos fills adolescents menjant en silenci. Quan em vaig separar vaig tenir por de convertir-me en un d'aquests pares que, sense la parella, se senten incòmodes amb els seus propis fills. Pobres pares que se senten observats quan van a buscar els nens a l'escola. O quan fan cua al cinema. Potser també formaven part d'una família que reia, i ja no riuen, i parlen poc, i no es miren, i fins i tot treuen el mòbil. Al principi em feia por ser un d'aquests pares, i que els fills comparessin, i que la preferència per un progenitor o per l'altre es fes evident, i que no s'animessin a passar un cap de setmana amb mi a la muntanya o al mar.

Vaig tenir la sort de poder començar a escriure la meva columna setmanal al Criatures. Vaig llegir molt sobre el tema. I hi vaig pensar molt. Era una bona teràpia. En poc més d'un any em vaig convertir en un entusiasta de la vida de pare separat amb custòdia compartida. Això sí, la condició bàsica perquè la vida del separat amb nens pugui ser tan feliç o més que la de l'ajuntat és poder comptar amb un bon ex o una bona ex. En un dels meus articles fins i tot apuntava la idea que, a l'hora de triar parella, la gent faria bé de valorar les seves possibles qualitats com a futur ex. Perquè la probabilitat que el nostre amor acabi sent un ex és estadísticament de prop d'un 60%. Tenir un bon ex o una bona ex és poder compartir els fills amb algú que no els utilitzarà en contra teva, que no barrejarà les criatures en les discòrdies dels progenitors, que buscarà l'acord en l'educació i en les normes de cada casa, i que fins i tot compartirà un grup de WhatsApp amb el nom de família.

No sabeu el que us perdeu

Ja sé que cada cas és un món i que les famílies infelices ho són cadascuna a la seva manera. Per a molts separats la custòdia compartida és inviable. És una pena per als fills. Però si tens un bon ex o una bona ex, la custòdia compartida és una meravella. Els qui conviviu amb adolescents i encara no esteu separats no sabeu el que us perdeu. Amb la custòdia compartida no s'hi val aquest repartiment desigual de les feines de casa amb què preteneu disfressar les diferències de gènere. Quan tens els nens, els tens del tot, amb la roba i els plats per rentar, la taula per parar i desparar, la compra per fer, el conte per explicar, l'estona per fer els deures i el partit de futbol o de vòlei del dissabte. Els tens del tot, i a més a més contents de canviar de casa i descansar de l'altre progenitor, perquè cada casa esdevé el refugi de l'altra. Encara que les normes de casa siguin compartides per tots dos progenitors, sempre hi ha diferències a l'hora d'interpretar la llei. I si durant la setmana s'han empipat amb el rigor d'una casa, venen amb l'esperança que a l'altre domicili les coses siguin diferents. Quan els tens, els tens amb ganes, perquè has descansat de nens una setmana. I quan no els tens és un alliberament, perquè ja no podies més. Vaja: meravellós.

Encara que estigueu junts, ho podeu copiar. Donant-vos dies lliures, per exemple. Segur que us va de meravella.