Cremats, esgotats i abandonats: així se senten els pares i mares d'avui dia

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

Aleshores, per què l'estrès dels pares ha augmentat al nivell de l'advertència sobre un problema urgent de salut pública, fins a posar-lo a la mateixa categoria que les cigarretes i la sida? És perquè els pares d'avui s'enfronten a una cosa diferent i més exigent: l'expectativa de dedicar cada cop més temps i diners a educar i preparar els seus fills. Aquestes pressions, diuen els investigadors, estan motivades en part pels temors sobre l'economia moderna: si els pares no donen als seus fills tots els avantatges possibles, aquests podrien no assolir una vida de classe mitjana i certa seguretat.

Aquest estil de criança es coneix com a criança intensiva, tal com el va descriure la sociòloga Sharon Hays a finals dels anys noranta del segle XX. Implica "conrear de manera meticulosa i metòdica els talents, l'educació i el futur dels nens a través d'interaccions i activitats quotidianes", han escrit les sociòlogues Melissa Milkie i Kei Nomaguchi. Però potser hem arribat a un punt, suggereixen els experts, en què la criança intensiva s'ha tornat massa intensa per als pares. Els pares gasten una part més gran dels seus diners en els seus fills que els pares de fa una generació, especialment per a activitats extraescolars com ara esports o classes de reforç. Passen més temps compromesos activament amb ells, llegint o jugant a terra. Tot i que els pares rics són més capaços de fer aquestes inversions, la pressió per ser aquest tipus de progenitor arriba a totes les classes, segons ha demostrat la investigació.

Pares i mares es culpen a si mateixos quan temen no estar a l'altura. La majoria diuen que senten que els èxits o fracassos dels seus fills es reflecteixen en ells, i una part important diuen que se senten jutjats per la seva criança, segons un estudi del Pew Research Center. El cirurgià general va denunciar una intensa cultura de la comparació, agreujada per internet.

"Perseguir aquestes expectatives poc raonables ha deixat moltes famílies esgotades, cremades i perpètuament abandonades", va escriure el doctor Murthy en el seu informe, publicat a finals d'agost de l'any passat.

Com la criança es va fer tan intensa

Diversos factors han portat els pares a sentir-se així. Els científics han estudiat com les experiències de la primera infància podrien afectar els resultats a llarg termini dels nens, i alguns pares ho han portat a l'extrem i han conclòs que la vida dels nens petits s'ha d'optimitzar i estimular constantment. Hi ha progenitors amb nens petits que ja estan estressats pensant en si els seus fills accediran a la universitat.

En els últims anys la pressió ha empitjorat, van dir les professores Milkie i Nomaguchi, que van fer un estudi sobre la intensitat i l'estrès de la criança des del 2010. Els pares senten que necessiten compensar el que es van perdre els seus fills durant la pandèmia. Les xarxes socials han fet que les comparacions amb altres famílies siguin ineludibles. Els canvis tecnològics han dificultat la preparació dels nens per al treball futur. Els nord-americans tenen menys fe que el sistema polític pugui abordar els problemes de les famílies.

Encara que les mares senten gran part de la pressió de la criança intensiva, els pares també ho senten cada cop més. Tot i que passen més temps amb els nens que abans, també és més probable que diguin que no n'hi ha prou. Darrere de tot hi ha la creença nord-americana que la criança és una tasca individual, no social. Tot i que molts nord-americans experimenten solitud, els pares són més propensos que els que no són pares a dir que se senten sols i que ningú entén l'abast del seu estrès. "Als Estats Units, hi ha aquest sentit d'individualisme: has triat tenir fills, doncs tu els cries", va dir la professora Milkie, que treballa a la Universitat de Toronto. "Els pares necessiten la tribu, però la gent no està tan disponible com abans". A diferència d'altres països rics, els Estats Units tenen poques polítiques familiars federals universals, com ara permisos pagats o subsidis per a la cura dels fills.

Durant el moviment feminista dels anys setanta, el país va considerar la idea que les polítiques del govern i de les empreses podrien ajudar les persones a treballar i tenir cura de les seves famílies, tal com ha escrit Kirsten Swinth, professora d'història a Fordham. Però l'era Reagan va introduir una idea diferent: que el govern no hauria d'interferir en la vida familiar. "Això va ser molt convincent: «Vull controlar com crio els meus fills»", va dir la professora Swinth, que estudia la història econòmica i de les dones. "Però a la pràctica això es va traduir en el fet que els programes per ajudar les famílies, especialment quan les dones tornaven a treballar, com ara l'atenció extraescolar i d'estiu, no es van finançar".

En general, els conservadors encara prefereixen que, en lloc dels programes governamentals finançats pels contribuents, les persones de les comunitats familiars (parents, veïns, membres de l'Església) omplin els buits. Però hi ha hagut una disminució de les xarxes comunitàries informals que ajuden a criar els nens. L'assistència als llocs de reunió de la comunitat com les esglésies ha disminuït. És probable que les mares treballin per un sou, en lloc d'estar a casa cuidant els nens, els seus i els dels seus veïns. Els pares amb estudis superiors tenen més probabilitats d'allunyar-se dels avis per seguir una carrera professional.

Repensar com criem

Gran part de la conversa sobre la criança dels últims anys ha estat sobre si la criança intensiva fa mal als nens o els ajuda. Hi ha por que pugui anar massa lluny i privi els nens de l'oportunitat de desenvolupar la independència i la resiliència, tot i que els experts en desenvolupament infantil diuen que els nens generalment es beneficien d'una implicació més gran dels pares. Però l'alerta del cirurgià general canvia l'atenció al benestar dels pares, que al seu torn afecta la salut mental dels nens. L'augment de la demanda de la criança, combinat amb responsabilitats com el treball remunerat i la cura de persones grans, s'ha produït a costa de la salut mental, el temps d'oci, el son i el temps individual o amb la parella. "Estem ofegant els pares sota una càrrega enorme, en benefici de la societat, i ens n'estem aprofitant gratis", va dir la professora Swinth.

L'informe va demanar als responsables polítics, als empresaris i als proveïdors d'atenció mèdica que donin més i millor suport a les famílies mitjançant polítiques familiars com ara permisos pagats i ajudes fiscals per a la cura dels fills. Aquestes són idees a les quals els demòcrates han donat històricament suport i també alguns republicans. Però, segons el doctor Murthy, uns Estats Units a favor de la família també requeriria un canvi cultural, un canvi que considerés la criança com un bé social, tan important com les feines remunerades, i sigui, per tant, responsabilitat de tota la societat.

Això podria significar que la criança fos una mica menys intensa, va suggerir. Els amics, els familiars i els programes extraescolars podrien ajudar a tenir cura dels nens. Pares i mares haurien de dedicar-se temps, va dir, per fer activitats que els aportin alegria o els millorin la salut, sense sentir-se culpables de passar temps lluny dels fills. I parlar més obertament sobre les demandes de la criança podria canviar les expectatives culturals sobre si realment cal tot aquest temps i diners perquè els nens tinguin èxit.