Família 18/03/2022

Nadó a la vista! Què fem amb el gos?

5 min
Fer un traspàs de poders, no presentar de seguida el bebè a l’animal i minimitzar riscos són algunes de les advertències dels experts per a una convivència saludable

Que hi hagi un bon vincle des del principi o fer passejos igual de profitosos com fins ara són només algunes de les expectatives que els responsables de cànids poden haver-se fixat quan qui està a punt d’arribar a casa és un nadó. Objectius exigents en un temps en què la rutina es veu alterada i compaginar la criança amb les necessitats de l’animal de companyia pot convertir-se en una carrera d’obstacles. Molts progenitors pensen que la solució passa, malgrat la recança, per buscar una nova llar al gos. Una altra? La criança multiespècie és tot un repte i abans de fer qualsevol pas cal intentar-ho, amb ajuda de professionals si és necessari, perquè l’animal i el bebè, segons els experts, es beneficiaran (i molt) de la convivència. 

“El temps i la quantitat de dedicació que li podràs donar a l’animal de companyia canvia, inevitablement, amb l’arribada d’un bebè. Les primeres setmanes són purament d’adaptació per a tots els membres de la família, també per al gos. No tots els cànids són iguals. N’hi ha que toleren unes coses i d’altres, unes altres. Així que no hi ha una pauta màgica per a tots. L’important és donar al gos eines adequades perquè el canvi sigui el menys impactant possible”, assegura Tamara Hernán, educadora canina i creadora del projecte Creciendo entre Perros, que insisteix en la necessitat de fer un traspàs de poders. “Un gos que tingui més vincle amb la mare no podrà sortir tant a passejar amb ella. Si la parella mai l’ha acompanyat a fer una volta, no sabrà ni on el porta ni com es comporta l’animal, que per al seu benestar haurà de tenir igualment moments d’atenció i qualitat. Però ara, amb una altra persona, traspassar els poders a la parella s’ha de fer de manera prèvia a l’arribada del bebè per crear afinitat”, indica Hernán. 

Els abandonaments d’animals de companyia per l’arribada d’un nadó a casa suposen a l’estat espanyol el 2,6% del total, segons l’estudi Ell mai no ho faria de la Fundació Affinity, que conclou que el motiu principal pel qual una família es desentén d’un gos o un gat és per factors econòmics (13,9%). “Això significa que si l’any 2020 van arribar 280.000 gossos i gats als refugis, aproximadament uns 7.400 casos serien a causa de l’arribada d’un nadó”, detalla Isabel Buil, directora de la Fundació Affinity.

Al marge d’aquestes dades, cada vegada més famílies demanen ajuda a especialistes canins abans de precipitar-se i fer fora l’animal. És el cas de Juliana Gössmann. “Quan el gos tenia sis mesos vam comprar la casa on vivim, i just en aquell moment, a l’estar inscrits en una llista de pares d'acollida, ens van dir que hi havia dos bessons, de dos anys, que necessitaven urgentment una família. En només tres setmanes canviàvem el pis per la casa, sense reformar, i teníem els dos petits vivint amb nosaltres, a més del cadell”, comenta aquesta mare. “El cadell és com un fill més de la casa amb necessitats diferents o igual d’importants que les dels bessons. I he après que he d’intentar ser l’advocada del gos perquè és ell qui està en una posició més incòmoda”, subratlla.

Les criatures són imprevisibles amb els animals. “No tenen control: tant poden estirar-li una orella com pegar-li, encara que no ho facin amb mala intenció, perquè estan experimentant amb el món a través dels sentits. Pot ser que, en un moment donat, el nen vagi cap al gos que està dormint, l’animal pot sentir-se envaït i fins i tot arribar a grunyir. Un gos que fins ara ha tingut una conducta acceptable, tant des del punt de vista familiar com social, pot ser que de sobte en aquesta situació s’hagi de comunicar perquè no l'estan respectant. El que no pot passar mai és que el gos s’etiqueti com a «agressiu» quan ell també s’està adaptant a la situació”, afirma Beth Mussull, directora d’Itcan Intervencions Assistides amb Gos. 

Quan hi ha un gos a casa, l’arribada del nadó ha de ser adaptativa i progressiva.

El cànid, de fet, no necessàriament ha d'estimar al nadó. “No es pot obligar el gos a vincular-se amb el nen. En tot cas, hem de fer-los la vida tan còmoda i respectuosa com sigui possible. Evitar conflictes”, argumenta Hernán. Un dels errors més freqüents és presentar el bebè de seguida al gos. “Hem de passar l’estona que sigui necessària amb l’animal: saludar-lo, fer un passeig de qualitat... Quan estigui tranquil és quan hem d’iniciar el procés de presentació. Millor en un lloc exterior –per afavorir que no es focalitzi només en el bebè i no senti com si fos una intrusió– i no forçar el moment: no portar el gos al nadó, ni ajupir-lo, ni estirar-lo perquè el conegui, sinó deixar que el moment flueixi”, adverteix aquesta educadora canina.

Com en qualsevol canvi, hi haurà un procés, i un cop a casa, també. “L’arribada ha de ser adaptativa i progressiva. És comparable a quan arriba un nadó i ja hi ha un germanet”, assegura Natàlia Artigas, psicòloga perinatal, que recomana “portar una peça del nadó a casa perquè l’olori abans, que l’animal es familiaritzi amb cremes o gels que utilitzarem, que tingui el seu espai i no pateixi canvis excessius, com ara un cànid que dorm al menjador i que de sobte se’l trasllada al jardí”.

Olors, però també sorolls, que Sílvia Pairet, educadora social, amb postgrau d’Antrozoologia, va tenir cura d’introduir-los progressivament. “Sortia a passejar, embarassada, amb el cotxet i els meus dos gossos, perquè es familiaritzessin amb la situació. Evidentment, no fas coses així quan et compres un sofà, però si es tracta d’un estri amb rodes, com el cotxet, que els resulta estrany, aleshores sí”, exposa aquesta professora col·laboradora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que al final va acabar portant el nadó en una motxilla específica i sortint a passejar amb els dos gossos. “Una de les millors opcions. Tens les mans lliures i pots estar per tots”, comenta. 

Superats els esculls, només cal esperar els beneficis. “Els nens aprenen els límits i molt sobre què implica tenir un animal: com se’l cuida, com forma part de la família i se’l té en compte en les decisions”, afegeix la psicòloga perinatal Paola Roig. “Els menors que tenen animals de companyia són més actius i tenen més oportunitats per jugar a l’aire lliure. També s’ha vist que desenvolupen amb el seu animal una relació de vincle com la que poden tenir amb el seu cuidador principal i aquesta relació càlida i íntima contribueix a desenvolupar la seva autonomia, l’autoestima i els permet adquirir habilitats socials i de comunicació, tant verbal com no verbal. A més, els nens que tenen gos durant el primer any de vida tenen menys risc de patir al·lèrgies als àcars de la pols”, indica la pediatra Gloria Colli.

Així que, vist això, la doctora llança aquesta advertència: “Una de les preguntes habituals que em fan els progenitors és si és convenient apartar els animals de casa on hi ha un nadó, i els explico els avantatges que suposa per al petit conviure amb un animal. L’objectiu és minimitzar els riscos perquè hi hagi una convivència saludable i enriquidora”. 

Quan arriba el vincle entre nens i gossos?

Tot i la pressa que tenen alguns progenitors perquè el nadó i el gos tinguin una bona relació des del principi, els experts adverteixen que “els gossos no es vinculen fins que el nen no té una capacitat empàtica desenvolupada, que sol ser als cinc o sis anys. Hi ha molta pressa per sentir aquest vincle i es confonen determinats comportaments del cànid”. Així ho considera Tamara Hernán, educadora canina. Conèixer el llenguatge caní és clau per entendre què pensa l’animal. “Si el gos llepa el nadó és que li fa petons? No sempre”, adverteix. Per tant, Ana Durán, educadora canina i impulsora del projecte Holistican Educació Canina, recalca que “serà molt beneficiós invertir temps en parlar a l’infant sobre la comunicació canina i els senyals de calma que mostren els gossos. Tenen el seu propi idioma i el podem aprendre per veure com es troben emocionalment”. 

stats