“Ens mireu però no ens veieu”. Aquesta frase tan taxativa la va recollir l’educadora emocional Cristina Gutiérrez, directora de La Granja, un centre de formació en habilitats i granja-escola, a Santa Maria de Palautordera, al Parc Natural del Montseny. Mare i formadora, habituada a treballar amb nens i nenes de totes les edats, va adonar-se un dia –amb sorpresa– de com un grup d’infants d’onze i dotze anys percebien les preguntes habituals de pares i mares: “Només ens fan preguntes cutres!”. Divertida i disposada a estirar el fil, va anar indagant sobre això: “Si et pregunten «Què has fet avui a l’escola?», doncs, què vols que hagi fet? El de tots els dimecres, mates, anglès i educació física”. Sembla que equivalents com «Què tal el dia?» tenen el mateix efecte: “És com complir un protocol, per anar de pressa”.
Del mateix parer és l’Alba Castellví, sociòloga i educadora, que assegura que les preguntes generalistes “tenen un problema majúscul, perquè els fills les solen respondre amb monosíl·labs tipus «Bé» o, com a molt, amb un bisíl·lab tipus «Normal»”. Per tant, “són preguntes ben poc útils, perquè les preguntes generen frustració a qui les planteja i les respostes són gairebé sempre insatisfactòries”.
Cargando
No hay anuncios
Això és així perquè “als fills els fa mandra contestar perquè fer un resum del dia –que és el que els pares els agradaria obtenir– implica fer memòria, endreçar les impressions i els esdeveniments i sintetitzar-ho tot. I la majoria de les vegades no s’està disposat a fer aquest esforç”. Potser en aquest punt, caldria també ser sensats i valorar si els pares actuen d’inèrcia o, sincerament, s’interessen per aquestes preguntes ordinàries. “Ells no troben que explicar res concret serveixi per a alguna cosa més que satisfer la nostra curiositat, i hem de recordar que fer vincle a través de la conversa i mantenir la cordialitat a través del diàleg no és sentit com una necessitat”.
O sigui, si sumem la percepció que les preguntes es fan gairebé de forma retòrica, la mandra i el poc del que servirà la resposta, és ben normal que s’opti per un "Bé" o un meritori "Normal".
Cargando
No hay anuncios
Sigueu menys previsibles
Per sortir d’aquest bucle, cal buscar més concreció. Per exemple –recomana Castellví–, “si ha anat d’excursió, més que «Com ha anat l’excursió?», farem bé de dir «Què és el que més t’ha sorprès del que heu vist?», «On heu dinat?», «Explica’m una activitat que heu fet al museu», «Qui us ha acompanyat?»... perquè són preguntes més còmodes de respondre, que no requereixen una síntesi global però proporcionen prou informació valuosa per entrar en una conversa sobre l’experiència del dia”. Per als dies que no hi hagi res tan destacat, “la tàctica ha de ser la mateixa: preguntes concretes, com ara «Què ha estat el millor que t’ha passat?» o «Ha faltat algú a classe?»”.
Cargando
No hay anuncios
No sembla tan difícil
Molts pares i mares ens han fet arribar alguns dels seus secrets que compartim aquí en forma de llistat. Són recomanacions. Recordeu que no hi ha mai cap fórmula infal·lible i, entre pares i fills, l’única constància és l'assaig-error.
○ Quin ha estat el teu millor del dia? I el pitjor?
○ Quin ha estat el pitjor moment de la setmana?
○ De l’1 al 10, posa nota al teu dia
○ Què heu dinat? (el recurs del menjar sempre pot ser un bon al·licient)
○ Amb qui has jugat a l’hora del pati? Amb qui t’agradaria jugar?
○ Com va l’obra de teatre que esteu assajant? (mostrar interès per una activitat que s’estigui duent a terme)
○ Què opines sobre...? (un tema concret)
○ Explica’m alguna cosa que hagis après avui
○ Quina és la paraula més estranya que has sentit?
○ T’agradaria ajudar algú amb alguna cosa? T’agradaria que algú t’ajudés amb alguna cosa?
Un altre dels recursos que funcionen és preparar-s’ho a la inversa. Cristina Gutiérrez ho va començar a aplicar amb els seus fills: abans de preguntar, pensar “Quin ha estat el meu millor moment del dia, per poder-lo compartir, i llavors que ells expliquessin el seu”. Perquè, a banda de fer una avaluació personal, “ens serveix per entendre’ns i compartir les dificultats”. Dificultats que, a vegades, s’assemblen perquè “et permeten descobrir que una mala nota pot ser una frustració molt gran, quan no t’ho semblava, o que el millor dia de la setmana va sempre relacionat amb una activitat com fer dansa”. Aquesta reflexió íntima abans de compartir-la amb els fills “ha estat molt positiva, perquè ens ajuda a identificar les nostres vulnerabilitats i ser-ne conscients”.
Cargando
No hay anuncios
Trenar un diàleg
A l’hora de trobar una pauta cal dir que amb l'edat les coses canvien, però hi ha una manera que “funciona gairebé sempre, i és parlar de nosaltres”, és a dir “pares i mares hem d’explicar coses; si relatem una anècdota, si compartim alguna informació sobre la nostra jornada, és més fàcil que els fills hi posin cullerada amb les seves pròpies aportacions”. I, si no ho fan, perquè per edat no els interessa escoltar-nos o el que sigui, “si més no, els serveix per conèixer facetes de la nostra experiència quotidiana, perquè sovint saben ben poca cosa de la nostra existència més enllà del paper de pares de família”, destaca Gutiérrez.
Cargando
No hay anuncios
A tot plegat encara cal afegir-hi una dificultat extra si els fills estan en plena adolescència. En aquest cas, Castellví subratlla que el més important és “escoltar-los sense interrompre’ls i, sobretot, sense jutjar”. Per teixir vincles de confiança, “cal saber guardar-nos la nostra opinió per als moments en què estiguin disposats a escoltar-la” i, per guanyar-se aquesta disposició, no només és imprescindible ser respectuós, sinó que “les preguntes sobre allò que ens expliquen han de ser d’interès genuí, i abans de donar el nostre parer, sondejar amb un «T’agradaria saber què en penso?»”. La clau és que si se senten escoltats podran encetar noves converses en altres ocasions.
Cargando
No hay anuncios
En qüestió de conversar, com és sabut, el secret és que el diàleg sigui d’anada i tornada, entre emissor i receptor, i viceversa. Per parlar amb els fills no hi ha res pitjor que qualsevol de les parts –sigui la que sigui– tingui la percepció només d’acomplir un tràmit. I no hi ha res millor que riure. Riure’s d’un mateix és una bona manera d’establir confiances.
Dues recomanacions de lectura
1.
Com hem de parlar perquè els fills escoltin i escoltar perquè els fills parlin
A. Faber, E. Mazlish
Ed. Medici
Aquest llibre, que ja és tot un clàssic i supervendes, proporciona als pares la formació necessària per ser més eficaços amb els fills. Elogiat pels lectors, l’enfocament pràctic i respectuós d'Adele Faber i Elaine Mazlish aconsegueix que les relacions amb infants de totes les edats siguin menys estressants i més gratificants. Amb experiències recollides al llarg dels anys, el seu mètode comunicatiu ofereix formes innovadores de solucionar problemes comuns com ara afrontar els sentiments negatius dels fills, expressar l'enuig sense ferir, aconseguir la col·laboració dels fills, establir límits ferms a la vegada que es conserva la bona voluntat, fer servir alternatives al càstig i solucionar els conflictes familiars pacíficament.
Cargando
No hay anuncios
2.
Educar adolescents
Alba Castellví
Angle Editorial
La sociòloga, mediadora i educadora Alba Castellví acaba de publicar aquest llibre tan pràctic per fer més agradable la convivència en família quan hi ha adolescents. Idees perquè els fills ens tinguin confiança i per ajudar-los a fer front als riscos i als reptes del seu moment vital en la societat canviant actual. Hi trobareu reflectits els sentiments dels pares, les dificultats per encarar els canvis, les pors i els malestars, i també eines per relacionar-se amb l’adolescent d’una manera més serena. En definitiva, un manual per discutir menys i ser més feliços junts pares i fills.