Ivan Díez: "Estem construint una nova manera de ser família"

BarcelonaSer pare és una experiència meravellosa, però també desconcertant. Tinc dos fills i, tot i que intento donar-los el millor de mi, sovint tinc la sensació que no els estic educant amb la mateixa seguretat i naturalitat amb què els meus pares em van educar a mi. Ells semblaven tenir clar com fer-ho: quins límits posar, quines llibertats donar, quins valors transmetre. Jo, en canvi, dubto molt més.

Per què?

— Potser perquè avui hi ha mil opinions, mil maneres de fer, i tot passa molt ràpidament. Sovint em trobo patint per si els deixo massa espai o massa poc, per si els estic transmetent valors sòlids o només les meves pors. Em preocupa no saber trobar l’equilibri. Si sé com m’han educat els meus pares, per què jo no ho sé fer igual?

Bona pregunta. Tens una resposta?

— Crec que aquest dubte constant forma part de ser pare avui. Ens qüestionem molt i intentem fer-ho tan bé com sabem. I potser aquí hi ha la clau: en aquesta voluntat de ser-hi, d’acompanyar-los i de revisar-nos. Potser no eduquem com ens van educar a nosaltres, el món tampoc és el mateix.

Què et costa fer igual que els teus pares?

— Replicar aquella sensació de seguretat emocional que m’envoltava quan era petit. Recordo el pare i la mare com dues columnes sòlides. Potser no ho sabien tot però feien que el món semblés estable, un lloc on jo podia respirar sense por. Ara que soc pare, m'adono de com era d’extraordinari allò, de com és de difícil aconseguir-ho.

Acabeu de viure una separació. Com esteu?

— No puc evitar que els meus fills sentin tristesa, que trobin a faltar coses que abans eren constants, però sí que puc estar present en cada moment que compartim, encara que sigui diferent. Intento posar-me a la seva altura, escoltar-los i recordar que la nostra connexió no depèn d’un espai, sinó de com ens estimem i com els acompanyo.

Què t'ajuda?

— La paciència i la constància. No es tracta de recuperar immediatament la vida que teníem, sinó de construir una nova vida amb ells, amb ritmes i costums que ens facin sentir segurs i estimats. Intento ser coherent, mantenir rutines que els donin seguretat i, sobretot, transmetre que el canvi no és pèrdua, sinó una nova manera de créixer junts. En aquest període intento deixar-me guiar per l’amor més que per la culpa o la por. I aquí vull destacar la mare dels nens, que facilita sempre que tot funcioni. Sempre ho ha fet. Sempre ha sigut el pal de paller de tots.

Malgrat el daltabaix, hi ha alguna part positiva?

— Estem construint una nova manera de ser família, basada en la paciència i la complicitat. I això, enmig de tot, és un miracle silenciós que m’omple d’esperança. Em guio pel respecte i l’honestedat: ser sincer amb ells sobre com em sento, sense carregar-los amb les meves pors, i escoltar-los quan volen parlar. És duríssim, sí, però també hi ha moments de pura bellesa: un somriure compartit, una abraçada inesperada, un “t’estimo” que surt de dins. Aquests petits instants recorden que, malgrat tot, l’amor és la brúixola que ens guia i que sempre pot reconstruir-nos.

No és feina dels fills, però molt sovint ajuden, oi?

— Hi ha dies en què, sense que se n’adonin, em donen un cop de mà simplement sent com són. Un somriure quan estic esgotat, un gest d’afecte quan penso que no m’han notat trist, o un comentari encertat que em fa veure les coses d’una altra manera. Això és ajuda de veritat. Em recorden que no estic sol, que junts ens sostenim i ens cuidem. Ells s'estan adaptant molt bé, i aquesta adaptació és una gran forma d'intel·ligència.

Creus que te n'estàs sortint?

— Me n’estic sortint perquè, malgrat tot, ells arriben a casa meva amb un somriure, rient, amb ganes d’estar amb el seu pare. Això em dona una alegria immensa i em confirma que, tot i els canvis i les dificultats, la nostra relació segueix sent forta. Se’n riuen de mi quan la lasanya no em surt del tot bona o si fa tres dies que no recullo la roba del terrat. I aquests riures fan que la relació sigui més sana i guanyi complicitats. Veure’ls contents em fa sentir que estic intentant fer bé la meva feina i, sobretot, que els transmeto que els estimo incondicionalment.