I tu, com concilies?

BarcelonaEl nostre teixit empresarial sembla resistir-se a oferir als treballadors una flexibilitat plena que els permeti conciliar feina i família de la millor manera possible. La nova Llei de Famílies, aprovada al juny, ampliava una mica més els permisos de què disposen pares i mares per intentar arribar a tot. Tot i això, es tracta de mesures insuficients davant el gran repte que plantegen els horaris i les vacances escolars, els dies de lliure disposició, les tutories, les visites mèdiques, els virus i altres imprevistos que fan que els progenitors hagin de fer mans i mànigues per tenir cura de les criatures. Coneguem quatre exemples reals de conciliació.

La Marina Sicilia va ser mare al març. Prèviament, ni s’havia plantejat demanar-se una excedència de gairebé tres mesos després d’esgotar el seu permís de maternitat. Tot i així, quan va néixer la Dàlia, va sentir la necessitat d’estar més temps amb ella. “Amb quatre mesos era molt petita per separar-nos”, explica. Sicilia, higienista dental, en total haurà estat gairebé vuit mesos amb la nena, una decisió de la qual està plenament satisfeta, ja que ha pogut “gaudir de cada moment i cada canvi, i de passejades sense haver d’estar pendent del rellotge per anar a treballar”. Ara, a mitjans de novembre, quan torni a la feina, serà la seva parella, el Sergio, qui farà 10 setmanes del permís de paternitat de què encara disposa.

Quan es reincorpori, Sicilia treballarà menys hores que abans. I és que, arran d’un canvi de categoria professional que li comportaria tenir uns horaris incompatibles amb la criança, ha demanat una reducció de jornada. “Passaré de 37 hores setmanals a dues setmanes de 25 hores i dues de 29 hores; m’he reduït la jornada un 21%”, explica, decisió en la qual també influeix el fet que el Sergio hagi de sortir de casa a les 19.30 h per treballar i que, abans, Sicilia no arribava a casa fins passades les nou del vespre. “Ens hem de poder donar el relleu com sigui”, subratlla. La raó principal de la reducció, però, és la seva voluntat de passar més temps amb la Dàlia: “El temps passa volant i en el futur no vull lamentar no haver estat prou temps amb ella”. Tampoc vol haver de recórrer als avis a totes hores, tot i que hi haurà un dia a la setmana que sí que caldrà que se’n facin càrrec un parell d’hores.

Tot i haver trobat comprensió i suport en el seu entorn familiar i laboral, Sicilia opina que no és gens fàcil conciliar. “De fet, crec que la conciliació ni existeix, perquè no t’ho posen fàcil”, es lamenta. Les seves amigues ja li havien explicat les dificultats que comporta treballar mentre es cria un infant, però ara ho ha pogut veure de primera mà. Sicilia també creu que “modificar l’horari, permetent que els pares i mares que ho vulguin entrin abans a la feina i no hagin de reduir-se hores, podria ser una mesura senzilla que facilitaria molt les coses”.

La Paula Valero és mare del Kai, d’11 mesos. Abans de ser mare, aquesta coach creia que conciliar "seria més fàcil”. “Creia que entre les migdiades del nadó i el suport del Julio (la seva parella i també autònom) tindria més llibertat”, explica. Però un cop van passar les 16 setmanes de permís de maternitat, veient-se lluny de la família i no sentint-se a gust amb la idea de portar el nen a una escola bressol amb quatre mesos, va decidir centrar-se només en el més prioritari de la feina per dedicar-se al petit de manera exclusiva gairebé quatre mesos més. Valero reconeix que, en aquest sentit, ser una treballadora autònoma juga a favor seu. De fet, fa sis anys va decidir fer-se autònoma perquè volia ser mare. “El que volia era gaudir d’una maternitat conscient, disposant de certa llibertat personal per conciliar”, recorda.

Al setembre, el Kai va començar l’escola bressol. “Evidentment, hauria preferit allargar el temps en exclusiva amb ell fins a l’any”, exclama. Gairebé tres mesos després, afirma satisfeta, que el petit s’hi ha adaptat molt bé. I ella se sent “alliberada”. Diu que és capaç de posar el focus en allò en què treballa durant les hores de feina "per després poder dedicar les tardes al Kai”. Treballar per compte propi també li permet que, segons la càrrega de feina, el petit es quedi a l’escoleta des d’unes hores fins a una jornada completa, cosa que Valero descriu “com una sort”. I és que el petit ja s’ha posat malalt un parell de cops i ella ha pogut absentar-se de la feina i estar per ell. “En els meus objectius mensuals i trimestrals ja hi ha prevista aquesta part; soc conscient que hauré de disposar de cert temps per a ell, ja que no compto ni amb les àvies ni amb cap persona de suport a prop”, apunta, cosa a la qual esperen poder posar remei pròximament. Volen buscar algú que els doni "confiança" perquè cuidi el Kai quan coincideix que tots dos estan de viatge de feina o fent formació.

Tot i els avantatges amb què compta, com la flexibilitat, la coach apunta que com a mare autònoma ha trobat certa manca d’empatia: “Per a mi no és gens fàcil treballar i conciliar quan hi ha el Kai, que a més és un nen molt demandant i que no dorm gaire. Hi ha la falsa creença que la dona autònoma té més temps. La gent no s’adona que el temps que dediques a la criança és temps que no estàs produint i, per tant, no estàs facturant”.

L’Albert Guàrdia és el pare de l’Èric, de 15 mesos. Abans que nasqués, Guàrdia ja sabia que volia implicar-se de ple en la criança. I és que, exclama, “si això no es té clar abans de ser pare, potser és que encara no és el moment”. Aquest professional del màrqueting va fer les sis primeres setmanes del permís de paternitat al néixer el petit i les altres 10 quan la seva dona, la Bet, va reincorporar-se a la feina, al maig. Fins aleshores i a posteriori, Guàrdia ha aprofitat al màxim la flexibilitat amb què compta a la feina. “En certa manera –assenyala–, les ganes de veure el teu fill ja fan que aprofitis la flexibilitat per tornar abans". "O si hi havia algun matí complicat quan era la Bet qui s’estava amb ell, poder arribar més tard a la feina per poder aportar el meu granet de sorra”.

Les setmanes que ha passat amb el seu fill les considera “un autèntic regal de la vida”, durant el qual ha pogut “conèixer, entendre i veure" com el petit li agraeix tot el que fa per ell. És una cosa, subratlla, “que altres generacions no van tenir i entenc l’enveja que explícitament manifesten”. Haver-ne tingut cura de manera tan intensiva també li ha servit per a tres coses: “Establir una bases que m’han ajudat a entendre les necessitats de cada etapa de l’Èric, que ell sàpiga i confiï que els seus pares sempre hi seran quan ens necessiti i, no menys important, per millorar l’empatia amb la Bet, que se’n va fer més càrrec els primers mesos”.

Ara tots dos treballen a jornada completa, però tenen l’opció de teletreballar algun dia a la setmana. D’aquesta manera, “ens dividim i qui aquell dia va físicament a la feina du l’Èric a l’escola bressol i qui teletreballa el recull”. També van decidir pagar l’hora addicional de permanència que ofereix el centre i compten amb els avis “per si cap dels dos pot arribar algun dia a l’hora”. Els dies que és ell qui el recull, aprofiten “per fer un passeig, el banyet, sopar i jugar una estona", que és el que dona de si el cansament amb què l'Èric arriba de l’escola. Quan li preguntem si en el cas que, en algun moment, calgués que un dels dos es reduís la jornada per poder conciliar millor, ell estaria disposat a fer-ho. L'Albert es mostra una mica crític, en part, explica, “perquè com a societat és molt trist que encara hi hagi incomprensió davant el fet que sigui el pare qui es redueixi la jornada quan hauria de ser igual que si fos la mare”. De la mateixa manera, veu “algunes mares que donen per fet que són elles les que ho han de fer”. “Aquí tots hauríem de fer autocrítica per canviar la tendència”, conclou.

La Mireia Ferrer és mare de l’Enzo, de sis anys, i dels bessons Hiro i Noah, de dos anys i mig. Quan estava embarassada del gran treballava de dependenta i explica que ja veia que la reincorporació a la feina després del permís maternal "seria massa d’hora”. Quan va néixer l’Enzo, ho va veure encara més difícil. “Jo treballava en una botiga de roba al matí i a la tarda, fins a 2/4 de 10 de la nit, i després tenia una hora de camí fins a casa”, recorda. La seva parella també treballava al comerç i, per tant, no podien combinar-s'ho de cap de les maneres, i els avis en aquell moment encara treballaven. Tot plegat va fer que Ferrer decidís agafar una excedència d’un any, període durant el qual la botiga va tancar, fet que la va dur a l’atur i a disposar de més temps per buscar feina. Durant aquell impàs, Ferrer va tornar a ser mare, aquell cop de bessons, cosa que va fer que refermés encara més la decisió: “Amb l’Enzo vaig gaudir acompanyant-lo en tots els seus aprenentatges i primeres vegades i no volia perdre'm res dels bessons tampoc”.

Durant aquest temps, Ferrer no ha comptat amb cangurs. El seu fill gran, però, als dos anys va començar l’escola bressol als matins. L’Hiro i el Noah també van anar-hi als dos anys, però ells es quedaven a dinar i a fer la migdiada. “Poder acompanyar-los en la seva adaptació de manera respectuosa va ser un luxe, així com poder parlar amb les mestres tranquil·lament, anar a totes les reunions, festes i activitats que proposaven a l’escola”, apunta la mare dels tres petits. Vivències que diu que s'emporta per sempre més i per les quals està “molt agraïda”. Afirma convençuda que “mai s’ha penedit” de la decisió i ara, quan recentment ha tornat a treballar en atenció al client, pensa “en la sort” que han tingut “tots aquests anys com a família” podent acompanyar els tres petits “en tots els seus moments i rutines”. Això no impedeix, reconeix, que l’entorn, tot i que al principi de demanar l’excedència va entendre la decisió, quan va allargar-se en el temps comencés a preguntar-li quan tornaria a la feina. “Amb els bessons, però, sí que van veure normal que em quedés a casa”, matisa.