El bucle nadalenc

Barcelona“Poso Déu per testimoni que l’any que ve faré les compres nadalenques amb més temps”. Amb aquesta sentència acabo sempre les festes, prometent-me a mi mateixa una mentida que per Setmana Santa ja ni recordo. Passa l’estiu, la tornada a l’escola i, de cop, durant el llarg pont de desembre, m’explota a la cara Nadal amb un: “Mama, decorem l’arbre?”

I passem el tradicional i fantàstic dia en família decorant un arbre amb tones de pols que, gràcies a l’al·lèrgia als àcars, em fa gratar el nas nivell cocaïnòmana fins al febrer, penjant boles apinyades les unes al costat de les altres sense criteri estètic, amb el tradicional fum, fum, fum de fil musical que, de tant en tant, es barreja amb el so de les hòsties amb la mà oberta perquè “aquesta bola em toca a mi”, “no, tu n’has posat dues”, “no, la meva era petita i valia un i mig”, tot plegat acompanyat d’uns: "Mama!!! Mamaaa!!!!! MAAAAA-MAAAAAAAA!!!!!"

Per evitar que s’escanyin amb els llumets de l’arbre traiem de pressa el catàleg de joguines, que el consum capitalista les relaxa com un retir de meditació al Tibet. I gaudim d’una estona de silenci mentre en subratllen compulsivament totes les pàgines, que si fos per les meves terroristes el pol Nord ara mateix seria Bangladesh, mentre jo intento posar criteri feminista i empoderar-les perquè no demanin Barbies sense un gram de pell de taronja que venen amb prínceps encantadors o nadons que porten llaços roses gegants i purpurina fins a les pestanyes, amb cara de senyora de Badajoz, de les que treuen les cadires al carrer per passar-hi la tarda. I elles assenteixen per fer-me feliç mentre ho escriuen a la carta d’amagat, que per sort són els Reis els que els portaran el que vulguin i no la xapes de la mare.

Així que amb el compte enrere al clatell per mantenir la tradicional mentida heretada de pares a fills, vaig de botiga de joguines en botiga de joguines preguntant: “Perdona, tens la Barbie amb cos normatiu que ve amb un Ken que està lluny de la desconstrucció masculina dins el sistema patriarcal?” I provoco la rialla de les dependentes, perquè està exhaurida des de l’agost i, amb sort, arribarà el 2026. I sempre, sempre, torno a aquell moment en què valoro fins i tot l'opció de morir-me d'esgotament al passadís, entre els Nenucos i els Scalèxtrics, a veure si la llàstima i la màgia de Nadal fan que surti un esperit nadalenc a oferir-me el Sant Grial de les joguines infantils abans que arribi el jutge d’instrucció a fer l’aixecament del cadàver. I dedico el meu últim alè a posar Déu per testimoni que l’any que ve no em tornarà a passar.