Els avis han de cuidar els nets a l'estiu?

BarcelonaTres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

Els altres dos dies laborables, el nen queda a càrrec dels altres avis de la família. És una solució que, de moment, satisfà tothom i que es mantindrà així almenys durant l’estiu. "Estic encantada, tot i que és veritat que quan marxo acabo cansada. No físicament, però sí mentalment, perquè estàs tota l’estona en tensió, vigilant que no li passi res", confessa.

Com ella són molts els avis i àvies que dediquen part del seu temps a tenir cura dels seus nets perquè els pares puguin continuar amb la seva feina. Una situació que comparteixen moltes famílies que veuen molt difícil poder conciliar la vida familiar i laboral en un sistema que, sobretot entre els zero i els tres anys, deixa gairebé exclusivament en mans de les famílies el que en altres països és tasca del govern. El resultat? Moltes es veuen gairebé obligades a buscar mà d’obra propera i no remunerada: els avis.

"Som un país familiarista. Catalunya, com a lloc pioner en la industrialització, es va sustentar en la família troncal", explica la demògrafa Joana Maria Pujadas, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. D’aquesta manera, si una dona casada amb un fill tornava a treballar, ho feia perquè tenia algú a casa que podia tenir-ne cura. I el més probable és que aquesta persona fos una àvia.

Avis alliberats?

Per a l’experta, no és que avui dia "abusem més dels avis", sinó que "ara podem fer servir els avis perquè els tenim; abans no podíem perquè s’havien mort". Una esperança de vida que se suma al fet que cada vegada hi ha menys nets. "En algun moment tindrem més avis que nets", apunta Pujades. L’Institut d’Estadística de Catalunya ja va estimar que el 2024 la població de més de seixanta-cinc anys seria del 19,52%, mentre que el tram de zero a quinze anys només d’un 14,83%.

"Una cosa és que els avis estiguin capacitats i tinguin la salut i l'energia per fer-se càrrec dels nets, però una altra és que potser els hauríem de demanar més si volen fer aquest servei, no donar per entès que hi estan obligats", continua Pujades.

En aquest sentit, la professora d’antropologia social i membre del grup AFIN de la UAB, Carolina Remorini, assegura que no tots els avis volen dedicar els seus anys de jubilació a cuidar els nets. "Vaig tenir dones alumnes en uns cursos per a persones grans que deien que estaven allà perquè no volien cuidar nets tot el dia", explica.

"Al llarg de la història, els avis han cuidat els seus nets, però avui dia no som les mateixes persones que érem abans", continua l'antropòloga. Per començar, s'ha endarrerit molt la maternitat i avui dia no només els pares tenen fills més grans, sinó que els avis també ho són, amb la consegüent pèrdua d'energia que això suposa. "S’han fet molts estudis que posen de manifest els beneficis i l’impacte positiu d’una bona relació entre avis i nets, tant per a uns com per als altres. Però, a l’altre extrem, també hi ha avis que se senten aclaparats, frustrats i pressionats. Tot depèn de cada situació i del seu context particular", matisa l’antropòloga.

Remorini també apunta que és una construcció cultural pensar que les persones grans –o aquelles que no tenen fills– han d’assumir la cura dels infants. "Pot ser que ho facin durant un temps determinat, però no de manera intensiva", afegeix. L’antropòloga també ha observat com moltes àvies comencen a reivindicar els drets i les oportunitats que no van tenir durant la seva joventut per fer el que realment volien, i ara, arribat aquest moment de la vida, volen viure-la de manera diferent.

Posar límits

Amb l'arribada de l'estiu i les vacances escolars, la situació familiar encara s'agreuja més durant les setmanes que els pares no es poden agafar vacances. És aquí quan molts opten per recórrer als avis, que no sempre volen o poden estar disponibles. "Són persones que ja han viscut moltes càrregues a la vida i ara es troben en un moment biològic on necessiten més descans", assenyala Mireia Cabero, psicòloga, professora de la UOC i fundadora de Cultura Emocional Pública. I si bé estar amb els nets els pot distreure i donar moltes alegries, el fet que la seva tasca s'assembli gairebé a la d'una jornada parcial no sempre és el que voldrien per al seu temps lliure. "N'hi ha molts que voldrien fer vida fora de casa, però que es troben que han de cuidar els nets. Ho assumeixen, però també són conscients que la vida se'ls va escapant", continua Cabero.

Molts avis assumeixen una tasca que sovint no ha estat ni parlada ni pactada de manera clara. I no sempre és fàcil posar límits quan l’amor i la responsabilitat es barregen amb expectatives familiars i silencis. "Ens estem trobant amb famílies on la comunicació honesta no brilla tant com caldria, i això fa difícil expressar les necessitats reals per part de tothom", assenyala la psicòloga. Una comunicació madura dins la família requereix assertivitat, empatia i capacitat per sostenir converses difícils. Però, com reconeix l’experta, "aquestes tres coses són molt més difícils de fer que de dir". Quan els avis comencen a sentir-se cansats físicament o mentalment, no sempre troben l’espai o el to per dir: “Escolta, em pots alliberar algun dia?”

Cabero alerta també d’un altre fenomen creixent: la sobreprotecció infantil i com això es relaciona amb dinàmiques familiars descompensades. "Els infants creixen sobreprotegits no perquè sí, sinó perquè són criats en famílies que afavoreixen aquesta sobreprotecció. Sovint, els pares i mares no exerceixen prou com a tals, i això té conseqüències", lamenta la psicòloga, que afegeix com aquest desajust s’arrossega després en la relació amb els mateixos pares, és a dir, amb els avis. "Quan els nostres pares, que són avis, ens posen un límit... potser no ho sabem escoltar", alerta. Això pot explicar per què molts avis no s’atreveixen a demanar un respir, per por de no ser escoltats o de generar un conflicte.

D'altra banda, Cabero afegeix com molts pares, a banda de necessitar la conciliació laboral, també demanden una necessitat creixent d’espais personals, d’oci i autocura. "Hi ha molts pares i mares que deixen els fills amb els avis perquè així poden anar al gimnàs o marxar un cap de setmana. No ho critico, però és una realitat que cal mirar de cara", adverteix Cabero.

Davant de tot això, la psicòloga interpel·la a tots els avis que necessitin comunicar-se: "Trobeu el coratge de fer-ho amb honestedat. Sigueu fidels a les vostres necessitats". Cal, diu, trencar amb la idea que els avis estan disponibles per defecte. "És hora de reconèixer que tenen dret a posar límits, a descansar, i a viure també la seva pròpia vida", continua. La clau per aconseguir-ho? Aprendre a escoltar-nos més i recuperar una cultura familiar on expressar necessitats no sigui un tabú, sinó una mostra d’amor i maduresa.