Els amics dels meus fills
BarcelonaEls meus fills tenen amics de tota mena. El que sempre volta per casa. L’amic del pàdel. L’amic otaku que sempre està en línia. Els amics de l’escola. Els de l’esplai. Els fills d’amigues meves i que ara són amics seus. L’amic que sempre organitza plans. L’amic que no truca mai. El millor amic. L’únic amic. O l’amic que a nosaltres ens cau fatal.
Penseu que amb quatre fills he vist de tot i variat. Tenen amics que són com de fons d’armari i que els veig any rere any i d’altres que van canviant cada temporada, segons les seves aficions o les noves complicitats. Sempre he pensat que l’amistat és un tema prioritari en educació i massa sovint no hi donem la importància que toca. A vegades minimitzem aquestes relacions i quan els fills tenen una decepció hi volem treure ferro amb frases com “No passa res, tens altres amics” o “No et disgustis, que no val la pena”.
No m’agrada aquest missatge. Esclar que passa, sempre fa mal sentir-se deixat de banda o que una amistat s’acabi per una bestiesa o sense cap motiu concret. Per què ja no som amics si no ha passat res? Hi ha situacions que es poden viure com un dol i per això crec que l’amistat mai ha de tractar-se com si fos una relació menor en què no val la pena sentir-se afligit o dedicar-hi temps. Els amics dels fills, ens agradin més o menys, són molt importants i crec que és un tema al qual cal dedicar temps i converses. Igual que eduquem en l’àmbit acadèmic i en hàbits saludables, també s’ha de dedicar temps a educar en el valor de l’amistat.
L'impacte de l'amistat en els adolescents
Els professors de secundària tenim molt clar que gros que és aquest tema. L’estabilitat que dona tenir amics (pocs o molts) és clau en el rendiment a l’escola, potencia l’autoestima dels alumnes i els permet tenir un petit oasi dins la travessa pel desert que suposa l’ESO. L’adolescència és una etapa especialment delicada en què si ja costa prou agradar-se a un mateix, imagineu el que costa encaixar amb els altres. Hi ha alts i baixos, hi ha dies que se senten a gust amb un grup i dies que els cau malament tothom. Gestionar aquesta muntanya russa social i hormonal és molt dur. Les famílies hem de veure com canvien d’amics, com en fan de nous i com gestionen de manera nefasta els conflictes. I sí, tots sabem que hi ha relacions que no els convenen, però per als fills és tot un aprenentatge saber identificar-ho i separar-se de qui no els fa el bé. Aporta o aparta't.
Crec que també és molt clau que els nostres fills vegin com nosaltres tractem els nostres amics. L’amistat és una relació generosa on no es fan les coses per compromís ni per obligació. No són família i realment hi quedem genuïnament perquè ens ve de gust, perquè sumen o perquè ens ho passem bé plegats. Sempre he intentat que casa nostra sigui acollidora i un punt de trobada, i ara m’adono que ells fan el mateix i sempre em demanen poder convidar els seus amics a casa. Els meus fills no escolten gairebé res del que dic però sí que es fixen en tot el que faig, i per això trobo molt important que vegin que malgrat la maternitat, la feina i els sotracs de la vida, no he renunciat a aquesta parcel·la de la vida dedicada a les meves amigues.
Per sort tinc amigues que són una mica cactus i que no cal regar gaire, aguanten bastant i ens estimem igual, però per a mi cuidar-les és important com cuidar la família i la parella. En una societat on cada vegada pensem en el temps “per a mi”, llegim llibres d’autoajuda i on la cultura del jo està eclipsant la cultura del nosaltres, donar-se als altres és un acte quasi heroic que hem de posar en valor. No cal romantitzar-lo ni donar-li un valor terapèutic però sí que veig molt necessari que tots plegats, mestres i famílies, fem una mica més d’activisme de l'amistat.