Les conseqüències d’endur-se un fill de la seva residència habitual sense autorització de l’altre progenitor o de la justícia pot acabar amb penes de presó. Un dels casos més mediàtics va ser el de Juana Rivas, que el 2016 va endur-se a Espanya els dos fills amb qui vivia a Caloforte (Sardenya) amb la seva parella, Francesco Arcuri, des del 2010. Alhora va interposar una denúncia per maltractaments contra Arcuri per uns fets que havien passat a Itàlia, i ell va fer el mateix però per sostracció de menors. L’estiu del 2017 la justícia espanyola la va obligar a tornar els menors al seu pare però ella no ho va fer i un any després era condemnada a cinc anys de presó i a sis de pèrdua de la pàtria potestat. Després de diversos recursos, el Suprem li va rebaixar la pena fins als 2 anys i sis mesos i el juliol del 2021 va entrar quatre dies en un centre d’inserció. Finalment, el març de 2022 l’Audiència de Granada va acabar suspenent la pena de presó.
Els altres Shakira i Piqué: què passa amb els fills quan els pares volen viure en països diferents
Si un membre de la parella s'emporta el fill sense consentiment de l'altre o sense una autorització judicial es considera un segrest
BarcelonaDeixant de banda la seva fortuna econòmica, separacions com la de la cantant Shakira i el futbolista Gerard Piqué, en què un membre de la parella vol marxar a viure a un altre país amb els seus fills, són cada cop més habituals. “Acostumen a ser parelles que s’han conegut durant un viatge, d’Erasmus o en una trobada de feina. En l’època de l’enamorament tot és perfecte i no els importa el lloc de residència, però quan la parella va malament aflora la situació”, explica l’advocada de família i degana emèrita del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, Silvia Giménez-Salinas.
Aquest és precisament el cas de la Cristina R., de 48 anys. Ella va conèixer la que era la seva parella, de nacionalitat francesa, estudiant a Síria i van decidir situar el seu lloc de residència a París, on van tenir un fill, que ara té 8 anys. Quan la criatura tenia un any i mig la parella va decidir separar-se, però davant la dificultat de trobar feina a la capital francesa la Cristina va voler tornar a Catalunya, on sí que li garantien un lloc de treball. “Vaig intentar no marxar, però era o tornar o caure en la precarietat”, explica. Quan va proposar-ho al pare del seu fill la seva reacció va ser "un no rotund”.
Per desencallar la situació, la Cristina va recórrer a un servei de mediació gratuït que ofereix l’Ajuntament de París, gràcies al qual van signar un primer acord: ella podia tornar a Catalunya amb el fill amb la condició que nou dies consecutius al mes el nen estigués a París (d'un divendres fins al diumenge de la setmana següent). Això implicava que la criatura anés a dues escoles diferents, una situació que tant la mare com els diferents psicòlegs que ella mateixa va consultar no veien clar allargar.
La via del judici
Quan va arribar a Barcelona, la Cristina va portar l’acord que havia signat amb la seva exparella a França al notari, perquè necessitava un segell per legalitzar la seva situació i tenir accés, per exemple, a ajudes com l’atur. Alhora es va posar en contacte amb diversos advocats per veure si hi havia una fórmula per evitar la dualitat escolar del seu fill. Va ser un procés “molt difícil” perquè cap advocat li garantia què podia passar i el pare de la criatura insistia en la custòdia compartida.
Finalment va decidir portar el cas a la justícia espanyola i la jutge va sentenciar que el nen anés a l’escola francesa Ferdinand de Lesseps a Barcelona, tal com reclamava el pare, i que passés totes les vacances escolars amb ell (el centre es regeix amb el calendari escolar francès), a més de poder-lo venir a veure un cap de setmana al mes. “Ho vaig viure com una derrota perquè portar-lo a l’escola francesa implicava venir a viure a Barcelona, pagar un lloguer més alt i no poder tenir l’ajuda de la família [fins llavors vivia en un poble de la demarcació de Barcelona]”, explica.
El lloc de residència, on rebrà l’educació i com serà la religió o creença que seguirà són els tres aspectes que obligatòriament han d’acordar els pares de la criatura, perquè són els més “transcendentals” de la seva vida, concreta l’advocada Giménez-Salinas. “No és el mateix educar-lo en un col·legi jueu que en un de musulmà, per això els dos progenitors han d’estar de mutu acord i, si no, han de recórrer a la via judicial”, apunta la lletrada.
Les dones, les que més ho sol·liciten
Tot i que el més habitual és que els menors es quedin al país on resideixen, la majoria de peticions de canviar els nens de país de residència provenen de les mares. “El perfil més repetit són dones joves, sense una professió gaire determinada, que han seguit els seus marits i que quan s’ha trencat la relació de parella no s’han pogut mantenir econòmicament i llavors tornen al país d’origen perquè hi tenen més capacitat econòmica i familiar per mantenir-se”, concreta Giménez-Salinas.
Però, amb pares vivint en dos països diferents, ¿és possible mantenir una custòdia compartida? Sí, tot i que potser no serà exactament a parts iguals. Com la Cristina, en molts casos un membre de la parella té la custòdia durant el període escolar i l’altre durant totes les vacances i ponts. En l’època en què l’altre progenitor no estigui amb el fill, també s’estableix un règim de visites. “Òbviament, el cost econòmic dels viatges és elevat, tot i que són unes despeses que acostumen a ser compartides”, apunta l’advocada, que recorda i insisteix que cap membre de la parella pot canviar de residència habitual el seu fill sense el consentiment de l’altra part o sense autorització judicial. “És un reglament europeu del 1980 i al qual ja estan adherits 180 països. Si es fa es considera un segrest”, adverteix.