Núria Parera: "No els pots forçar a estar al sofà amb tu quan ja tenen certa edat"

BarcelonaTinc cinc germans i soc la petita. Cada cap de setmana el passàvem en una casa de pagès, al Montnegre, una masia que encara ara és punt de trobada de germans i cosins. Sortíem de casa al matí i voltàvem al nostre aire, sense que els pares ens estiguessin gaire a sobre. Recordo anar pel bosc, per la riera, i no tornar fins que sentíem la campana, que indicava que el dinar estava a punt. El llibre és una reivindicació del joc a l’aire lliure i del dret de l’infant a sentir-se lliure.

El dediques als germans.

— La relació que pots tenir amb un germà o germana no s’assembla a cap altra. Són persones amb qui tens un vincle fort pel fet d'haver compartit unes vivències familiars comunes, un tipus d’educació, una manera d’entendre el món. Et serveixen de xarxa i de consol quan hi ha moments complicats i tristos, com va ser la pèrdua del pare.

I a vegades, t'ensenyen que no és tan complicat tenir fills.

— Veure com els germans grans desenvolupaven la tasca de pares o mares m’ha ajudat molt. M’ha permès practicar amb els nebots abans de tenir els meus fills. Als nou anys ja era tieta i va ser un regal meravellós. Ara tinc dotze nebots i he fet de cangur de la majoria d’ells –més sis nebots de part del meu marit.

Com has ajudat els fills a decidir què estudiarien?

— M’he implicat molt en els seus estudis, però mai de forma impositiva. La meva filla va fer el batxillerat i va marxar als Estats Units, on va cursar el primer any d’una carrera de comunicació. L’experiència va ser boníssima, però els estudis allà no li agradaven i va tornar per estudiar a Barcelona. Ara està encantada. El petit, a l’hora de triar entre anar a batxillerat o fer un grau, tenia dubtes. Li vam posar al davant les assignatures del batxillerat i les del grau que havia escollit, i li vam dir que s’ho pensés. Al cap de deu minuts ja ho tenia claríssim: va triar un grau mitjà. Ara està cursant un grau superior de màrqueting i publicitat.

Durant un any vas ser una mare d'acollida.

— Vam acollir a casa una adolescent de Màlaga, de pares nigerians, durant un curs escolar, la Chiso. Fa uns vuit anys. Quan va arribar a casa havia de començar primer d'ESO. Per a tots va ser un canvi important i un aprenentatge mutu. Els fills ho van acceptar amb normalitat. Em va sorprendre com de bé van integrar-la a les dinàmiques de la família. Per exemple, van acceptar molt bé el fet de tornar a compartir habitació. Als dos mesos la Chiso ja parlava català. Estudiava al mateix institut que l’Alba i s'entrenava al mateix equip de bàsquet. Va haver-hi moments bonics, altres de divertits, altres de complicats.

Què va ser complicat?

— És evident que una acollida trasbalsa el dia a dia i mai saps si ho estàs fent bé o no. El meu marit i jo ens hi vam abocar, però ara, vist en la distància, crec que ho faria diferent. De vegades tens tantes ganes d’ajudar i que la persona avanci que aclapares, i no tens prou en compte tot el que carrega aquella persona.

Hi seguiu en contacte?

— Mantenen el contacte amb l'Alba. Ara la Chiso viu als Estats Units. Va aconseguir una beca per jugar a bàsquet i estudia allà, a la universitat. Estem molt contents per ella.

Escrius guions del Com si fos ahir. Encara mires la tele amb els fills?

— Els hàbits de mirar la tele han canviat completament. Quan eren petits compartíem moments molt macos de sofà i televisió. Això es va acabar en entrar a l’adolescència. És una llàstima que es deixi de compartir aquest temps perquè es perd la capacitat de negociar i saber cedir, a l’hora de triar una pel·lícula. Però lluitar contra això és complicat. No els pots forçar a estar al sofà amb tu quan ja tenen certa edat.

Explica'm alguna anècdota que us agradi recordar.

— Quan era petita, l’Alba era molt observadora. Un estiu estàvem en una església d'un poblet on celebraven un bateig. L'Alba no tenia ni idea de què estava passant, va veure com li posaven oli al front al bebè, i jo li explicava: “Ara li posen un oli”. Va veure com li tiraven aigua pel cap i jo li explicava: “Ara li tiren l’aigua”. Després va veure com li apropaven un ciri enorme encès i abans que jo li pogués dir res, va preguntar tota preocupada: “I ara el cremaran?”