Ajuda! I ara per què plora?

El periodista -i pare novell, molt novell- comença a escriure aquestes línies acompanyat, sovint, mal que li pesi, dels plors del seu preciós fill de cinc mesos encara no, que el contempla des de l’hamaqueta amb cara de no haver trencat mai cap plat. Encara se li trenca el cor a trossets petits, minúsculs, cada cop que l’hereu es transforma en un devessall de llàgrimes i laments sense aturador aparent. Per a més inri, el progenitor (qualsevol pare o mare del nostre temps) n’estava avisat: poc o molt, per la via que sigui, s’ha format i informat convenientment abans de fer un pas tan important, i ja ho sap de sobres, que el plor d’un lactant no és com el d’un adult: que és un mer senyal d’alerta, que és un dels recursos amb què es comunica un ésser humà que encara no ha après a parlar. Que... Però qualsevol intent de racionalitzar el quadre fracassa estrepitosament: cada cop que la criatura arrenca a plorar, el cor calent de son pare o de sa mare es menja amb patates el cap fred. Pateix. Dubta.

Ajagut al canviador, mentre el vesteixes, brama com si l’estiguessin torturant; si deixes de mirar-lo un sol segon, el somriure esdevé ganyota: ja has begut oli. Si plora, no té cap intenció d’amargar-te la vida; el que passa és ben simple: et vol dir alguna cosa. Però quina? Què té? Què necessita? Què caram li passa, Déu meu?!

No sempre és fàcil esbrinar-ho, si bé els pares en tenen o en desenvolupen l’habilitat: aprenen el codi de plor del fill, amb les tres o quatre opcions habituals, que, a la pràctica, podrien ser mil. Plora per un motiu: té gana, set, son, fred, calor, febre, dolor (ai, les dentetes!), petarró amb cua o sense -maleïts còlics-, rotet... Perquè duu el bolquer brut. Perquè té ganes que l’agafis, que te’l miris: t’ho exigeix amb tanta eficàcia que quasi no pots ni dutxar-te; n’apartes la vista i ja gemega. Perquè està incòmode i vol un canvi de postura. O, potser, perquè el que li fas no li agrada, perquè s’ha espantat, perquè un estímul el molesta, perquè està atabalat, angoixat, avorrit... Misteri, de vegades.

Pràctica i instint

Ja fa set mesos que la balaguerina resident a Barcelona Sheila Queralt i el Kasper Birk Andersen, d’obvi origen danès, van ser pares del Lance. “Vam fer el curs maternal, però no hi explicaven res del plor”, apunta la Sheila, poc partidària, però, de fer-ne classes magistrals. Tampoc no els ha calgut informar-se’n gaire un cop arribada l’hora de la veritat, perquè han tingut la (grandíssima) sort que el nen els ha sortit poc ploraner i perquè de seguida han après a interpretar-ne cada somic: “Al principi ens desesperava molt perquè no sabíem què li passava, però ràpidament va evolucionar i senzillament ens produeix alerta per la necessitat que s’ha de cobrir”. El nòrdic ho portava pitjor: “El pare al principi estava més estressat i es podia irritar més fàcilment. Necessitava cobrir la necessitat de manera immediata”.

El plor va perdre intensitat de seguida: “Ràpidament el va moderar i cap als tres mesos va començar a fer com avisos previs abans de plorar, i era capaç d’esperar si veia que fèiem moviment per cobrir la necessitat”. Els vagits del Lance són més que previsibles: “Només plora per gana o son. El plor de gana és més sentit i intens”. Assegura que l’entén “totalment” perquè l’avís “és diferent depenent de la raó”. La prova: “Quan té gana i li dónes menjar, automàticament calla, i, quan és son i el poses a dormir, també s’atura immediatament”.

Tres mesets enrere, la barcelonina nascuda a la Corunya Iria da Cunha i l’Hugo González Guzmán, amb doble ciutadania mexicana i espanyola, esclataven de felicitat. Ella reconeix que no pot sentir plorar el Max: “M’afecta en el sentit que vull protegir-lo i no vull que pateixi per res”. ¿Anirà canviant, això, Iria? “Potser amb el temps m’afectarà menys; això no ho sé, encara”. El petitó sol tenir gana, que guanya “amb molta diferència”, o bé mal de panxa, bolquer brut o cansament: “Mai m’havia imaginat que podria entendre els diferents tipus de plor d’un nadó”, confessa. “Tanmateix, amb el Max sí que puc fer-ho i és molt emocionant. La cara que fa i els diferents tipus de plor (més enèrgic, més fluixet, més seguit, amb pauses i una infinitat d’altres matisos) són elements clau per saber què cal fer”.

L’experiència hi ajuda

També mare novella, l’Iria s’ha documentat a fons i continua fent-ho, però juga amb avantatge: “Ell ja tenia molta experiència amb nens perquè ve d’una família molt nombrosa”. ¿El deixeu plorar? “Nosaltres intentem no deixar-lo plorar perquè trobem que és massa petit per no acompanyar-lo en els moments en què necessita alguna cosa. De totes maneres, hi ha moments que el Max està sol amb mi o amb el seu pare, i és evident que a vegades necessitem fer alguna cosa sols (com dutxar-nos!). Si aleshores plora, encara que ens sap greu, no podem fer-hi res”.

Des de la Societat Catalana de Pediatria, la doctora Amalia Arce, de l’Hospital de Nens, confirma: “Els nens tenen el plor com a forma de comunicar-se. D’inici, al naixement, molt immadurs a nivell cognitiu, no tenen gaires més recursos. D’altra banda -afegeix-, els nens s’han d’acostumar a viure fora de la panxa de la mare”. Recordar-ho ajuda a conviure-hi. I saber que se supera aviat: “Al principi els pares poden estar desconcertats, però no passen gaires setmanes per començar a identificar què li passa al fill quan plora i saber atendre la necessitat que té”. Abans, compte: “El plor constant, especialment en nadons molt petits, pot ser angoixant per als pares. Per això l’ideal és poder compartir el neguit amb la parella o amb algú proper. Si en algun moment creus que perdràs els papers, millor que se n’ocupi algú altre”.

Deixar-los plorar? No: “Els nens s’han d’atendre sempre. Els nadons -explica la pediatra- no ploren per molestar, sinó perquè alguna cosa els neguiteja. A poc a poc, quan comencem a poder establir altres tipus de comunicació bidireccional i el nen comprèn les coses, s’hi pot dialogar”. Estem programats per respondre al plor: “El plor del nounat té unes implicacions biològiques claríssimes: té un timbre i un ritme que fa que hagis d’atendre aquest nadó. Ha sigut fonamental des de temps ancestrals per a la supervivència de l’espècie!”

La doctora Arce indica que “algun estudi” lliga “plor excessiu” i “problemes de comportament”, però posa aigua al vi: “Hi ha corrents que fan veure que els nens es poden traumatitzar per tot, però a mi personalment no m’agraden. L’educació al final consisteix a acompanyar els nens perquè en un moment determinat no ens necessitin...” I a escoltar-los.