Marta Pasqual: "Vivim en una societat ultraprotectora i de control extrem"

BarcelonaLa infantesa, com totes les etapes de la vida, està feta de moments feliços i tristos, i crec que cap part ha d’invalidar l’altra. Volia una novel·la antimaniqueista, en què es fes evident que la maldat i la bondat conviuen. Volia fer una novel·la que fos capaç de transmetre felicitat malgrat estar travessada per un fet traumàtic i volia que aquest fet traumàtic estigués tractat d’una manera sòbria i continguda.

Tothom enyora una casa de la infància.

— Per escriure, vaig començar un procés de memòria, de mirar de recuperar aventures viscudes quan era petita, aventures lligades a un món rural. Per això vaig pensar en una casa de caps de setmana. Això em permetia recrear un entorn idíl·lic, una casa plena de flors… i així em seria més fàcil mostrar la idea, que és la de la inherència del mal o el fet que tots portem un monstre a dins.

Què responies als teus fills quan et preguntaven què estaves escrivint?

— En general, no m’ho demanen amb gaire detall. Es conformen amb un resum. Els interessen els noms dels personatges, el títol, si em queda poc o molt per acabar i si sortiré als mitjans.

Sospito que la infància és molt bonica vista des de fora, però els nens en fugen tan aviat com poden. No n’hi ha cap que no vulgui fer-se gran.

— No hi estic gaire d’acord. Jo no tinc cap sensació d’haver fugit de la infància tan aviat com vaig poder. Durant la meva infantesa, vaig ser molt feliç i vaig viure molt moments emocionants. També em va tocar viure moments de dolor i de patiment, però, quan ets petit, les coses s’entenen a mitges i la gravetat dels problemes, a vegades, per sort, queda diluïda per la incomprensió. Els meus moments tristos en cap ocasió van tenyir els meus moments feliços i, en tot cas, tampoc en vull prescindir perquè m’han fet com soc.

Mares i pares sentim sovint que els fills no estan prou protegits.

— Vivim en una societat ultraprotectora i de control extrem. Sembla que hàgim de saber-ho tot en tot moment dels nostres fills. Jo valoro molt la llibertat que vaig tenir quan era petita i m’agradaria que els meus fills també la poguessin experimentar. Per a mi, donar-los llibertat és una manera de protegir-los, perquè els fa ser més conscients. És important parlar-hi de tot, fer-los entendre justament el que exposo a La casa dels caps de setmana, que el bé i el mal conviuen, donar-los eines perquè aprenguin a destriar una cosa de l’altra.

Però, com?

— Els nens són vulnerables, però potser el gran repte és mirar d’enfortir-los sense posar-los la por al cos. Si perceben una voluntat molt clara per part dels pares de protegir-los, potser al final acabaran tenint por de la societat. No tinc cap fórmula màgica, esclar. La millor arma que es pot donar a una criatura és enfortir la seva autoestima a través del reforç positiu. També penso que és important per als nens que vegin i prenguin consciència que els adults també tenim pors, inseguretats i desconeixements. Si acceptem que les pors formen part de la vida potser els monstres es faran més petits.

Com treballes per fer que dos germans, d’onze i set anys, s’entenguin?

— Una de les coses que m’omple més és veure’ls jugar junts, com es necessiten l’un a l’altre. Això, a vegades, passa de manera natural, però d’altres s’ha de forçar i, llavors, és quan la cosa no funciona. És un tema sobre el qual dono voltes fa temps. Penso que un dia es faran grans i cadascú seguirà el seu camí. Em pregunto sovint si se seguiran necessitant o si només faran de germans mentre els pares hi siguem.

 Aquesta és la por de molts pares i mares quan es fan grans.

— No es pot generalitzar, però crec que això dels germans és un tema força cultural.

 Explica-m’ho, això.

— Els pares ens entestem que els fills juguin junts, que es portin bé entre ells, que tinguin complicitat. Però quan els fills es fan grans, moltes vegades veiem que cadascú va per la seva banda i, en realitat, tenen poc en comú. És com si tots els elements aglutinadors entre germans fossin desitjats, creats i propiciats pels pares. No sé si fins i tot es podria arribar a dir que "els germans són els pares".