Núria Busquet Molist

“Recomano cridar”

Escriptora, traductora i mare de la Marina, l’Oriol i l’Emma, d’11 i 9 anys els dos últims. Publica ‘El colós’ de Sylvia Plath (Eumo), XV Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. També és autora de ‘Zona zero’ (La Breu)

Núria Busquet Molist és escriptora i traductora / CRISTINA CALDERER Zoom

El pare de Sylvia Plath és fonamental en la seva poesia i aquesta figura paterna es va fusionant amb la del marit. Tots dos eren homes alts, foscos, impressionants, amenaçadors. La feien sentir petita.

Veies així el teu pare?

També va ser una figura quasi mítica, algú que admires i que no pots abastar. Mentre que la mare era propera, quotidiana. Al fer-te gran aquesta sensació s’esvaeix i els veus com són, amb grandeses i petiteses. Com tu.

I com et veuen els fills?

Com la figura quotidiana que és allà. Sempre venen a consultar-me les coses que els passen o a plorar quan tenen un problema. D’una banda m’agrada, però de l’altra, ho confesso, hi ha dies que voldria ser un ésser menys humà que puguin admirar.

Et pesa ser mare?

La maternitat suposa un llast i això s’ha d’acceptar sense sentir-se malament. Has d’aprendre a compaginar tenir fills amb ser algú més enllà d’una mare. Tu pots estar preparada, però qui no ho està és la societat. Encara avui, o sobretot avui, se’ns demana que fem una cosa o l’altra. I si fer-les totes dues et porta a l’esgotament, la depressió o l’angoixa, és culpa teva per haver gosat no triar.

Quina mena de mare va ser Plath?

Era una nord-americana criada durant els anys quaranta i cinquanta. La figura de l’esposa i mare era fonamental. Però vivia aquesta necessitat com un fre. Ella desitjava viatjar, escriure. Aquesta dualitat la feia patir.

I es casa amb el també poeta Ted Hughes.

Eren dos personatges molt particulars i complexos. Tenien una relació molt dependent. Eren apassionats, estimaven la poesia, tenien una part interior molt fosca. Es passaven el dia junts, treballaven junts, bàsicament eren una mateixa cosa, i l’arribada dels fills va destarotar aquest muntatge. Plath viu la maternitat amb una felicitat inusitada. La foscor es fa llum i té poemes preciosos sobre la filla. Va florir. En canvi, ell fa el contrari. La seva relació, que es basava en un Hughes poderós i amo de casa, va canviar. Ella s’hi esforçava però l’arribada del segon fill no ajuda. Ell li és infidel, ella ho descobreix i s’obre la caixa dels trons.

Com pot suïcidar-se una mare amb fills petits?

Jo l’entenc, molt. I totes les mares poden entendre com s’ha de sentir una mare portada al límit. Una altra cosa és que estiguem prou malament per fer-ho. Plath es queda sola amb un nen de sis mesos i una nena de dos anys, i sent que el seu projecte de vida ha quedat destrossat. És hiperperfeccionista, amb tendència a exagerar-ho tot, amb greus conflictes psicològics. Tot és molt humiliant per a ella.

Quina història tan trista.

Tenia només trenta anys. A la vida, quan en tens uns quants més, saps que tot passa, que els mals moments se’n van si saps actuar-hi. O que de vegades només cal anar fent i esperar que passi la tempesta. Jo recomano molt cridar, queixar-se, fer visible el malestar. Això ella ho va fer meravellosament bé en els poemes. Ara, li va faltar unir-se a altres com ella i lluitar. Hauria necessitat més amigues de veritat.